Exposicions: ‘Mariscal a la Pedrera’

{ 2 Desembre 2010 @ 9:06 } · { Exposicions }
{ Tags: } · { Comments (2) }

Javier Mariscal
“Mariscal a la Pedrera”
Fins al 31 de gener de 2011

M. Costas

Una exposició de Mariscal en un bloc suposadament contracultural? Ai ecs! Sí, això segurament és el que diran arrufant el nas alguns dels lectors habituals més puristes d’aquest Delirium. Doncs sí: una autèntica exhibició de personalitat, talent i, per sobre de tot, llibertat és el que es pot veure en aquesta mostra de les obres del valencià establert a Barcelona des dels anys setanta.

Perquè Mariscal sempre ha fet el que li ha donat la gana, i això no té preu. Des dels seus inicis en el còmic amb els col•legues del Rrollo enmascarado (vegeu la crònica de Barcelona era una fiesta en aquest mateix bloc) fins als seus flirtejos amb el cinema, passant per la postmodernitat, les làmpares i els sofàs, el cobi, les instal•lacions, les coberteries que donaven amb el diari, els teixits i qualsevol altra cosa imaginable i, per tant, dissenyable. Una trajectòria coherent, en què mai ha deixat de ser ell mateix per més calés que li posessin a les butxaques.

Una de les facetes que li desconeixia i que m’ha semblat més interessant és la de creador de tipografies, totes fetes a mà. Els bojos del disseny gràfic saben la disciplina i l’exactitud que requereix l’art de crear fonts, i Mariscal ha sabut portat aquest art al seu terreny naïf i lúdic, és clar.

Penjaria una làmina de Mariscal al menjador de casa? Probablement no. No combrego amb l’estètica ni amb les temàtiques d’aquest creador. Però sí amb les seves actituds. Sí amb la democratització del disseny que va abanderar anys enrere, i amb la gamberrada majúscula de clavar un gos d’atura cubista com una estaca en el cor d’uns jocs olímpics, per naturalesa la manifestació suprema d’allò políticament correcte. Guau.

Concierto: Suede vuelve a brillar tras siete años de silencio

{ 29 Novembre 2010 @ 2:00 } · { Concerts }
{ Tags: , , } · { Comments (3) }

Suede
26/11/2010
Sala Razzmatazz
Barcelona

Jorgehipster

Las reuniones de grupos de los noventas están a la orden del día. Para nadie es un secreto que las razones son las ventas cada vez menores de discos y que un buen talón de cheques sobre la mesa es estímulo suficiente para animar a más de un rockero (que creyó egocéntricamente mantener el mismo nivel de vida con su carrera como solista) a volver a verse las caras con sus antiguos compañeros con los que vivió tiempos gloriosos aparte de más de un desencuentro.  A las ya anunciadas giras de reunión de Stone Temple Pilots, Soundgarden y Pulp. A comienzos de este año nos enteramos que Suede (sin Bernard Butler) haría lo mismo, en principio actuando sólo en un concierto en el Royal Albert Hall de Londres. Finalmente el grupo puntero de lo que fue el Brit Pop, se animó a realizar una mini gira por Europa cuyo inicio sería la sala Razzmataz de Barcelona. La cita la tuvimos el pasado viernes por la noche y aunque no había nuevo disco de por medio, sí que se sentía una gran añoranza de volver a ver sobre el escenario a una de las bandas más importantes de los noventa.

Llegué poco antes de la hora anunciada, la sala Razzmatazz estaba abarrotada por un público mayoritariamente treintañero que esperaba impaciente. A los pocos minutos apareció la banda siendo, evidentemente, Brett Anderson el último en salir, quien con paso decidido y seguro de la ovación que recibiría se encargó de activar la máquina del tiempo con ‘This Hollywood life’, fue suficiente para despertar la euforia en la sala. Richard Oakes estaba a su izquierda con la cabeza gacha, concentrado en los riffs de guitarra que sonaban impecablemente distorsionados. A su derecha Neil Codling miraba al público y tranquilamente acompañaba con la guitarra a Oakes, un poco más atrás Matt Osman movía la cabeza y saltaba eufóricamente, más atrás Simon Gilbert remecía la sala con cada batacazo.

He ido a muchos conciertos pero debo decir que pocas veces he visto uno que desde la primera canción te veas irresistiblemente arrastrado a gritar ensordecedoramente. No tenía ninguna duda que el concierto sería un repaso de himnos de una generación perdida,  pero lo que vino después con ‘She’, ‘Trash’ y ‘Filmstar’,  fue suficiente para saber que aparte de no dar tregua, la formación de Suede del ‘Coming Up’, estaba en plena forma y sonaba apabullante. Cuando tocaron ‘Aninal Nitrate’ ya la sala era una locura, estábamos en el 93 y éramos más canallas que ahora. Mientras Anderson se movía sensual y provocadoramente, sus movimientos eran rápidos y su voz hipnótica, nos convencía para dejarnos llevar por su contagioso baile,  parecía sonreír para si mismo, sabiendo lo que conseguía, cientos de almas experimentando una catarsis colectiva, vasos de cerveza volaban por los aires, cánticos emocionados por doquier, y entonces no era sólo por el dinero. Era un reencuentro con un tiempo añorado y tantas veces acariciado, tal vez una deuda pendiente por aquellos malos momentos, pero seguramente una forma vehemente de amar al espectáculo, una sorprendente capacidad de emocionar al público. Luego el ‘Head Music’ tuvo su momento con ‘Electricity’, ‘Can’t get enough’ y la magnífica ‘Everything will flow’; las pinceladas más sobresalientes de un disco sensiblemente inferior en calidad a los tres primeros. El momento más sereno del concierto vino con la melancólica ‘By the sea’ donde Codling acompañó sobrecogedoramente en los teclados a la voz de Anderson. Cuando empezábamos a recuperar el aliento, volvimos a perder la cordura y esta vez irreversiblemente. ‘So young’ ,’Metal Mickey’, ‘Killing of a flash boy’ y ‘The wild ones’ se sucedieron y, escalofríos en todo el cuerpo, como en sus grandes noches, Suede venía a reclamar lo suyo, a recordar la sordidez seductora de sus composiciones iniciales. La parte final mantuvo el nivel en lo más alto con ‘The drowners’ y ‘The beautiful ones’ tras la cual Anderson se despidió agradeciendo a una entregada audiencia. Su expresiva sonrisa esta vez hablaba de satisfacción, en sus ojos se leía una adicción irrefrenable por un reconocimiento ganado a pulso de vibrar con, y hacer vibrar a, miles de personas. El reclamo generalizado de una canción más por parte del público se vio recompensado con ‘Saturday night’ donde Razzmatazz acabó siendo un mar de brazos que iban de una dirección a otra y aunque era viernes en la noche quedó la nítida sensación que había sido una noche memorable, una noche en la cual nos reencontramos con un viejo amigo al que no veíamos hace tiempo y que aunque no tenga prácticamente nada nuevo que decirnos, el revivir los mejores momentos de nuestra relación fue lo suficientemente edificante para saber que lo necesitamos cerca. Quizás la próxima vez tenga incluso novedades, en todo caso, estaré ansioso por saberlas.

‘OK Computer’

{ 26 Novembre 2010 @ 2:00 } · { Discos imprescindibles }
{ Tags: , , } · { Comments (1) }

Àlbum: OK Computer
Artista: Radiohead
Discogràfica: Parlophone-Capitol
Any: 1997

El 1995 jo encara anava a l’institut i a causa de les males notes que treia els meus pares havien decidit que fes classes particulars per millorar el meu rendiment acadèmic. Va ser quan vaig conèixer a la Laura, la meva professora particular. Tranquils, no us confongueu. No parlaré de cap història d’amor impossible. Ni tan sols d’amor platònic. Però si que parlaré d’una amistat que va durar anys i que va ser molt fructífera perquè entre d’altres coses, la Laura em va permetre descobrir grups tan interessants com Sonic Youth, Pixies, Nick Cave i molts més. De fet, va ser qui em va passar dos discos d’uns tal Radiohead. Recordo que ‘Pablo Honey’ em va encantar i ‘The Bends’ em va deixar flipat pel seu so tan modern ple d’efectes i també per la seva melancolia.

En aquells temps dues corrents musicals hegemòniques dins del circuit alternatiu estaven en plena decadència. El grunge als USA i el Brit Pop al Regne Unit agonitzaven domesticats en la ràdiofomula més comercial. Era difícil trobar bandes agosarades que es marquessin com a objectiu no assemblar-se a grups com Nirvana, Pearl Jam, Blur o Oasis. I entre aquests pocs grups hi havia els Radiohead que fins aleshores havien signat un bon disc de debut (‘Pablo Honey’, 1993) i un segon àlbum on ja apuntaven una inquietud estilística que volia trencar amb la moda imperant però sense acabar d’entrar a matar-la (‘The Bends’, 1995).

No seria fins al tercer àlbum que el quintet d’Oxford explotaria tot el seu potencial talent. Amb ‘OK Computer’ (1997) van encapçalar una revolució que va capgirar el panorama del pop-rock alternatiu incorporant amb naturalitat l’electrònica. Gràcies a aquest treball, la banda liderada pel fantasmagòric Thom Yorke es va convertir de la nit al dia en el grup referent de la música popular a nivell internacional.

Jo per aquells temps ja anava a la universitat i quan em vaig assabentar que havien tret ‘Ok Computer’ vaig anar cagant llets al Fnac de l’Illa Diagonal. Vaig veure que el tenien en uns expositors on podies escoltar el disc sencer si ho volies. M’hi vaig apropar, em vaig posar els auriculars i vaig prémer el ‘play’. En la primera escolta vaig comprovar que havien canviat la seva sonoritat. Era un disc més adult, més atrevit i una cosa que em va sobtar: les guitarres passaven a tenir un paper secundari. Després de rumiar-ho una estona me’l vaig comprar sense tenir el ple convenciment que havia fet bé. Vaig pensar que, si no m’agradava, ja el vendria a les parades de discos de segona mà del mercat de Sant Antoni. Però no va ser necessari perquè un cop a casa, tranquil·lament instal·lat al meu llit, el vaig tornar a escoltar i aleshores tot va ser diferent. ‘OK Computer’ és un disc exigent que requereix atenció i tranquil·litat a l’hora d’escoltar-lo.

El disc s’obre amb els violents cops de guitarra d’Airbag’, cançó que tracta sobre la perillositat de la carretera. Per al seu enregistrament van fer ús de sintetitzadors per a donar-li un toc electrònic a la bateria de Phil Selway. Immediatament després, ‘Paranoid Android’, una de les millors composicions mai assolides pel grup, suposa la comunió perfecta del seu estil. La duresa en les lletres de Thom Yorke anava en augment i esclatava amb dures crítiques a la societat anglesa: “Ambition makes you look pretty ugly”.

‘Subterranean Homesick Alien’ (inspirada en el ‘Subterranean Homesick Blues’ de Bob Dylan) relata una estranya experiència alienígena amb la veu d’un Yorke que sonava com sonarà en posteriors treballs del grup. ‘Exit Music (for a film)’ és un tema compost per a l’edició moderna de la pel·lícula ‘Romeo + Julieta’ (Baz Luhrmann, 1996) i sona just abans de ‘Let Down’, tema de lluïment compositiu del magnífic de Jonny Greenwood.

En la sisena pista del tracklist, ‘Karma Police’, probablement l’himne més famós de Radiohead juntament amb ‘Creep’, és possiblement també una de les cançons de la banda sobre les quals més s’ha parlat. Què significa la seva lletra onírica i genial? Existeixen tantes teories que us avorriria.

La desconcertant ‘Filter Happier’, gravada amb un reproductor de veu sintetitzada per a invidents (SimpleText), i ‘Electioneering’, la cançó que més ens recorda a la sonoritat de ‘Pablo Honey’ obren la segona part del disc. Després, se succeeixen quatre temes tan genials com ‘Climbing Up The Walls’, amb la seva espectacular composició de corda a càrrec de Greenwood; ‘No Surprises’, una melodia senzillament genial; l’angoixant supervivent d’un accident aeri a ‘Lucky’ i la lenta ‘The Tourist’, escrita per Greenwood amb la intenció de demostrar que a Radiohead no tot havia de ser ràpid i àgil, sinó que també hi havia temps per a prendre’s respirs entre vers i vers (“Hey man, slow down, slow down, idiot, slow down”).

En resum, un disc de l’alçada d’un campanar. En el meu cas em va permetre descobrir que en aquesta vida no tot són guitarres saturades de distorsió. Les cançons, si són bones, és igual com les vesteixis perquè seguiran essent bones. I a ‘OK Computer’ tot és excel·lent. Des de la composició fins a la producció. De fet, en aquest últim apartat, es va convertir en el nou patró per a totes les bandes indies del moment. La fórmula que tothom copiaria fins a la sacietat.

Les cançons

1. «Airbag» – 4:44
2. «Paranoid Android» – 6:23
3. «Subterranean Homesick Alien» – 4:27
4. «Exit Music (For a Film)» – 4:24
5. «Let Down» – 4:59
6. «Karma Police» – 4:21
7. «Fitter Happier» – 1:57
8. «Electioneering» – 3:50
9. «Climbing Up the Walls» – 4:45
10. «No Surprises» – 3:48
11. «Lucky» – 4:19
12. «The Tourist» – 5:24

Lectures: ‘Pa negre’

{ 24 Novembre 2010 @ 2:00 } · { Lectures }
{ Tags: } · { Comments (1) }

Pa negre
Emili Teixidor
Editorial Columna

Ivan Matavera

Pa negre ens transporta a l’època de la postguerra civil espanyola. Una època de mancances, pobresa i repressió. En les primeres pàgines de l’obra, el lector podrà copsar perfectament el món on va a petar el petit Andreu, el personatge de la novel·la. El món de pagès es palpa amb els sis sentits. El seu món gira al voltant del mas, dels horts, del treball de pagès, dels fruiters i del saüquer. La mare es veu obligada a deixar l’Andreu amb els seus familiars, els masovers del mas, per tal de poder treballar a la fàbrica i fer l’impossible per treure el marit, que es troba a la presó, per haver estat al bàndol dels republicans.

Per l’Andreu, la vida a la masia serà una vida plena de descobertes, anhels, decepcions, pors, tristeses i alegries. Enmig de la infantesa i l’adolescència, l’Andreu creixerà amb l’absència del pare i quasi de la mare. La seva àvia serà per ell, un referent familiar explicant contes a la vora del foc. Les dones, a l’obra, jugaran un paper primordial.
L’autor copsa perfectament la visió infantil i ens la fa palesa en cada pensament de l’Andreu, en cada reflexió, en els seus pensaments o en els seus somnis. Juntament amb ell, també trobem personatges infantils com la Ploramiques, i adolescents com en Quirze jove o la Roviretes.

El món dels grans és ple d’entrebancs, de problemes, d’odis, de venjances, de càrregues feixugues en una època difícil on tothom al poble es coneix i sap de quin peu calça. Les autoritats del poble, tant civils com religioses, buscaran revenja entre els vençuts, és a dir, entre la família de l’Andreu.

En definitiva, un llibre que pot dur a molts lectors a recordar temps d’infantesa, temps on el pa amb vi i sucre era el menjar de moltes generacions de la postguerra. On les olors del camp se’t fiquen pels narius i respires el paisatge que Emili Teixidor ha brodat per tots nosaltres per tal que gaudim de cada paraula nascuda a pagès.

Pa negre, doncs, és la història del somni d’un nen que intentarà deixar de banda el seu món per assolir un de millor, on descobrirà que l’amor pot fer nàixer l’odi i on la descoberta del sexe, es farà present.

Emili Teixidor (1933), va nàixer a Roda de Ter i va estudiar dret, filosofia i lletres, periodisme i magisteri. Entre les seves principals obres destaquen Sic trànsit Glòria Swanson (1979), El llibre de les mosques (1999), Laura Sants (2006) i Els convidats (2010).

Concert: Arcade Fire o el pop del nou mil·leni

{ 23 Novembre 2010 @ 2:00 } · { Concerts }
{ Tags: , , } · { Comments (9) }

Arcade Fire
21/11/2010
Palau Sant Jordi
Barcelona

Aquest trimestre final d’any està resultant impressionant pel que fa a cites musicals. Després de gaudir amb concerts tan intensos com Franz Ferdinand i BRMC, el diumenge era el torn d’Arcade Fire, el grup del moment. Els canadencs estan en boca de tothom i més que ho estaran si segueixen executant actuacions com la que van oferir al Palau Sant Jordi davant de milers d’ànimes entusiasmades amb la seva particular proposta pop.

Els hardcoretes Fucked Up van ser els encarregats d’esclafar motors i, la veritat, a mi la seva actuació em va deixar una mica indiferent. Sonaven fort i el cantant cridava però no em van inspirar res. Jo tenia el pensament en el que havia de venir després. I hi havia una cosa que em preocupava: aquesta vegada havia de presenciar el concert des de les localitats de grada. Veia l’escenari llunyà, tenia la temptació d’estar assegut i el pitjor, no sentia l’escalfor de la multitud que tot ho mou.

Els vuit de Montreal van irrompre amb puntualitat a l’escenari executant amb vitalitat ‘Ready To Start’, una elecció la mar d’ocurrent per donar el tret de sortida. Acompanyava al grup una gran pantalla que oferia efectes visuals de llum i imatge molt ben treballats que et portaven allà on els de Win Butler volen: cap a la passió. Una passió que van aplicar en totes les cançons que van tocar. Tots i cadascun d’ells van mostrar una entrega extenuant, molt especialment el percussionista William Butler, molt proper al públic durant tota la nit. Realment el paio es fa estimar de debò.

Tot i que a priori es pogués pensar que la banda només comptaria amb peces del seu excel·lent tercer àlbum d’estudi (‘The Suburbs’, 2010), la veritat és que el concert va ser un homenatge als moments més brillants de la seva carrera discogràfica i no es van passar per alt temes del lluminós ‘Funeral’ (2004) i el fosc ‘Neon Bible’ (2007). Així van sonar ‘Neighborhood #2’ (Laika), ‘No Cars Go’ i la deliciosa ‘Haiti’ on Win Butler va cedir protagonisme a Réginne Chassagne que ens va deixar enamorats amb aquesta veu tan fràgil i meravellosa que té. Abillada amb un vestit estrambòtic va captar l’atenció de tots cantant ‘Sprawl II (Mountains Beyond Mountains)’ en que va acabar dansant com una posseïda per a goig del públic.

Després d’aquesta arrencada extasiant la banda va tornar a pescar més cançons del seu tercer disc d’estudi. ‘Modern Man’, ‘Rococo’ i ‘The Suburbs’ van fer les delícies del respectable que en aquells moments ja era incapaç de contenir-se i no parava de cantar totes les tornades i acompanyar els ritmes amb les mans. Però Arcade Fire són generosos en emocions i no es van conformar a fer-nos tastar la felicitat, ells també volen que coneguem emocions més íntimes i assossegades. Per això van interpretar aquest himne d’amor que és ‘Crown of Love’ o la mística i eclesiàstica ‘Intervention’ que va rescatar els òrgans tan característics de ‘Neon Bible’.

D’aquí al final es va succeir una muntanya russa d’emocions amb l’ascendent ‘We Used to Wait’, la frenètica i encomanadissa ‘Neighbourhood #3 (Power Out)’ i ‘Rebellion’ que va ser un dels grans moments de la nit amb tothom corejant la seva tornada com si fossim nens petits entremaliats. Perquè aquesta és la grandesa dels Arcade, la capacitat que tenen per treure el nen que tots portem dins.

Les marxoses ‘Month of May’ i ‘Neighborhood #1 (Tunnels)’ van ser les dues últimes cançons que la banda va interpretar abans d’abandonar l’escenari enmig d’un esclat d’eufòria. No cal dir que van tornar a aparèixer després dels cinc minuts de rigor i els pertinents agraïments de Win Butler al públic per tota la seva entrega. El bis va incloure la rockera ‘Keep the Car Running’ i una ‘Wake Up’ que va acabar cantada per tots els que érem al Palau Sant Jordi aquella nit. Memorable.

Amb el concert acabat i refent el camí cap a casa pensava que aquests senyors ho tenen tot per ser el nou grup referent del panorama internacional. Bandes tan capitals en la història de la música popular com Radiohead o Pixies ja els consideren els nous reis. I tenen raó. Són un valor segur. El seu secret? No sóc ningú per dir-ho però crec que aquestes paraules de William Butler ho expliquen a la meravella: “La recepta del nostre èxit és el talent i el treball, i no acceptar diners del dimoni”. Amén!

« Older entries