‘Grace’

{ 10 febrer 2010 @ 2:00 } · { Discos imprescindibles }
{ Tags: , , , } · { Feu un comentari }

Àlbum: Grace
Artista: Jeff Bucley
Discogràfica: Columbia Records
Any: 1994

‘Grace’ de Jeff Buckley és una obra immortal que va més enllà de modes i moments històrics. L’únic disc d’estudi del malaguanyat cantautor californià és una creació perfecta nascuda directament de l’ànima sensible del fill de Tim Buckley. ”La música és infinita. I encara que m’he enamorat incomptables vegades amb tota mena de músiques d’arreu del món… totes tenen una cosa en comú. Aquesta cosa crec que simplement es diu llibertat”, explicava Buckley en una entrevista a l’hora de raonar la manera de concebre la seva professió.

Al llarg d’aquest disc publicat el 1994 s’hi contempla un amor pur i gairebé excessiu per l’art de compondre melodies. Buckley sempre va aparèixer com un instrument gairebé cec, un indivudu atravessat i posseït per la música en el seu estat més pur i bell. L’esperit de la música semblava posseir al poeta i el transformava en un ésser bipolar que es movia inesperadament entre l’èxtasi i la depressió.

‘Grace’ no va ser un èxit de vendes però si que va tenir una entusiasta acollida entre la crítica especialitzada. Amb els anys el disc s’ha anat pupularitzant cada vegada més gràcies a l’atemporalitat de les composicions de Buckley, difunt el 1997 en extranyes circumstàncies quan nedava pel riu Wolf River (Tennessee). El mite de ‘Grace’ naixia amb la mort del seu creador. Des d’aleshores el cançoner de ‘Grace’ s’ha anat popularitzant entre el gran públic, molt especialment gràcies a la versió que conté d’Hallelujah’, un tema de Leonard Cohen. Val a dir també, que la influència musical de Jeff Buckley sobre d’altres músics ha estat notòria i artistes tan diversos com PJ Harvey, Chris Cornell (Soundgarden), Thom Yorke (Radiohead), Jimmy Page (Led Zeppelin), Ruffus Wainwright o Matt Belamy (Muse) han reconegut la seva admiració pel music californià.

A nivell musical, es tracta d’un disc amb una sonoritat inestable marcada per esclats de fúria elèctrica que s’acompassaven amb moments de nuesa i recolliment singulars, en els quals tot se sostenia sobre la veu prodigiosa de Buckley. Cal destacar també el gran treball del productor del disc, Andy Wallace, que molt encertadament va saber donar-li aquest so immaculat i cristal·lí que sap ocultar-se quan la veu de Buckley apareix amb absoluta nuesa per fer estralls en la part més sensible de la nostra ànima. Art amb MAJÚSCULES.

Les cançons

1. “Mojo Pin” (Jeff Buckley, Gary Lucas) – 5:42
2. “Grace” (Jeff Buckley, Gary Lucas) – 5:22
3. “Last Goodbye” (Jeff Buckley) – 4:35 [1]
4. “Lilac Wine” (James Shelton) – 4:32
5. “So Real” (Jeff Buckley, Michael Tighe) – 4:43
6. “Hallelujah” (Leonard Cohen) – 6:53
7. “Lover, You Should’ve Come Over” (Jeff Buckley) – 6:43
8. “Corpus Christi Carol” (Benjamin Britten) – 2:56
9. “Eternal Life” (Jeff Buckley) – 4:52
10. “Dream Brother” (Jeff Buckley, Mick Grondahl, Matt Johnson) – 5:26

Sonic Youth actuarà a la sala Razzmatazz el proper 18 d’abril

{ 9 febrer 2010 @ 2:00 } · { Notícies }
{ Tags: , , } · { Feu un comentari }

Els seguidors de Sonic Youth estaran contents. La banda de Nova York ha anunciat que visitarà Barcelna el proper diumenge 18 d’abril dins la gira de presentació del seu nou disc, ‘The Eternal’ (2009). Si en les últimes visites al nostre país el quartet sempre havia actuat en festivals (Primavera Sound o SummerCase), ara ho farà en un recinte tancat i de menor aforament. La sala escollida és el Razzmataszz del Poble Nou i el concert començarà a partir de les 21 hores. Les entrades ja es poden adquirir per Internet i tenen un preu de 35 euros més despeses de gestió.

Val a dir que Sonic Youth s’han tornat a encaminar per camins alternatius després de deixar el mític segell Geffen i signar l’any passat per Matador, una productora indie força reputada als EUA. A més, ‘The Eternal’ ha significat una revitalització de la seva carrera convertint-se en un dels discos de rock més destacats de l’any passat segons la premsa especialitzada.

Caldrà veure si Thurston Moore, Lee Renaldo, Kim Gordon i Steve Shelley són capaços de seguir oferint shows amb la mateixa intensitat que abans. No endevades, Sonic Youth és una de les bandes més importants i influents de la música rock de les últimes tres dècades.

A continuació us deixem amb el vídeo de ‘Sacred Trickster’, una de les cançons incloses en el seu nou àlbum.

Cinema: ‘La cinta blanca’

{ 8 febrer 2010 @ 2:00 } · { Cinema }
{ } · { Feu un comentari }

La cinta blanca
Dir: Michael Haneke
Int:  Ursina Lardi, Jadea Mercedes Diaz, Janina Fautz, Marisa Growaldt, Michael Kranz
Nota: 8

‘La cinta blanca’ està ambientada en un poblet austriac de l’any 1914, just abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. La vida d’aquesta petita vil·la on hi regna el protestantisme  es veu profundament alterada quan es produeixen un seguit d’esdeveniments violents i extranys que semblen obeir a un ritual de càstig.

A través d’aquesta història ben simple, Michael Haneke desenvolupa a ‘La cinta blanca’ un anàlisi molt punyent i fins i tot deformat del que deuria ser la societat germana de principis del segle XX. Alguns indiquen, i de fet la pel·lícula s’ha promocionat molt en aquesta direcció, que el director alemany ha volgut fer una mena d’anàlisi i possible justificació dels orígens del nazisme tot i que en cap moment hi ha un sol esment a aquesta ideologia. Això sí, se’ns fa el retrat d’una societat ofegada per una educació protestant excessívament estricta, repressora i violenta que podria ajudar a entendre l’auge del nazisme en les dècades posteriors, extrem que Haneke no ha confirmat. Un aspecte que sí que s’explicita en la pel·lícula és  l’estructura encara feudal basada en l’abús de poder que tenien moltes regions del centre d’europa per aquells anys. S’hi fa evident la misèria del món rural on uns pocs vivien en l’opulència i els altres en la més absoluta pobresa.

Al marge del controvertit tema del nazisme, crec en la meva modesta opinió, que Haneke fa una reflexió que va molt més enllà del fet d’intentar explicar els orígens d’aquest moviment totalitarista que va provocar la Segona Guerra Mundial i la mort de milions de persones. Al meu entendre, Haneke, fidel al discurs de tota la seva carrera, pretén fer un nou anàlisi sobre la violència de l’home sobre l’home. Al llarg dels 144 minuts del metratge se’ns exposen tots els crims que l’ésser humà pot exercir sobre els seus semblants: agressió i maltractament psíquic, agressió sexual, abús d’autoritat i venjança. El poblet es converteix en un microcosmos de repressió on els més forts esclafen els més febles sense cap mena de compassió i on algunes de les víctimes també resulten ser botxins.

Al marge de les possibles interpretacions que tingui la pel·lícula de Haneke, cal destacar que el film té molta qualitat en els aspectes merament tècnics com ara la fotografia en blanc i negre, el vestuari o l’ambientació llòbrega i fins i tot sòrdida que s’hi respira. Sembla realment com si ens haguéssim traslladat en el temps.

També és remarcable el tractament del guió i l’espectacular treball de tot el repartiment d’actors, molt ben caracteritzats gràcies a l’exquisit ús del maquillatge. En aquest sentit cal destacar els personatges del doctor i el pare protestant, dos personatges d’una crueltat pasmosa.

us trobem en l’any 1914, és a dir, just en el començament de la Primera Guerra Mundial, en un poble del nord d’Alemanya on domina la religió Protestant. La vida dels veïns del lloc es revolucionarà davant uns nous esdeveniments que semblen obeir a un ritual de càstig. Els nois del cor, el professor de l’escola, el pastor, el baró, el doctor o els *terratenientes haurien d’adaptar-se a una nova realitat

Lectures: ‘From Hell’

{ 5 febrer 2010 @ 2:00 } · { Lectures }
{ Tags: } · { Comentaris (2) }

From Hell
Alan Moore & Edie Campbell
Planeta d’Agostini

‘From Hell’ és un treballat tractat sobre la misteriosa figura d’uns dels assassins més cèlebres de la història, l’arxifamós ‘Jack el Destripador’ (Jack The Ripper). Aquesta novel·la gràfica té com a punt de partida la teoria d’Stephen Knight, segons la qual els assassinats realitzats per aques monstre de finals del segle XIX serien el resultat d’una conspiració massònica i reial per tal d’ocultar el naixement d’un fill il·legítim del príncep Albert, Duc de Clarence, nét de la reina Victoria. Val a dir que el seu autor, Alan Moore, afirma en l’apèndix de l’obra que no subscriu aquesta hipòtesi sobre els assassinats, però que ho va considerar un interessant punt de partida per a narrar la història.

Més enllà de les controvèrsies sobre la identitat o dels motius que van impulsar al cèlebre assassí, el veritable interès de l’obra de Moore és realitzar un retrat profundament crític de l’Anglaterra victoriana. Les desigualtats socials d’aquesta època -l’edat daurada de l’Imperi Britànic- apareixen palesos en un dels capítols de la història on es contrasta la jornada quotidiana de l’opulent doctor Gull i d’una de les seves miserables víctimes, la prostituta Polly Nichols.

Val a dir que el tractament  de les il·lustracions que fa Eddie Campbell és cabdal. Contrasten imatges dolces, suaus i fins a estereotipades de la vida social de l’elit  londinenca, amb dibuixos sinistres on  l’excés de ratlles fosques  donen forma als personatges i a la ciutat. L’objectiu de tot plegat és fer de la capital britànica un abocador de misèria, vicis i amoralitat. Tot Londres, des de la Reina fins a l’última de les prostitutes, és un “infern”, i el Doctor Gull n’és el seu rei.

Els punts àlgids d’aquesta obra mestra d’Allan Moore són un pròleg introductori on se’ns explica de forma molt detallada la interessant vida oculta de les organitzacions massòniques de finals del segle XIX a l’Anglaterra victoriana. L’exposició va més enllà de la narració de fets i dades per prendre un to basat en l’ocultisme que fan d’aquesta introducció una autèntica delícia. El desenllaç repren aquest to màgic de l’inici per culminar en un clímax operístic total.

Alan Moore (Northampton, 18 de novembre de 1953) és un escriptor britànic conegut pel seu treball com a creador i guionista de novel·les gràfiques. Les seves obres més conegudes són ‘V de Vendetta’, ‘From Hell’ i ‘Watchmen’.

‘Troublegum’

{ 3 febrer 2010 @ 2:00 } · { Discos imprescindibles }
{ Tags: , , } · { Comentaris (2) }

Àlbum: Troublegum
Artista: Therapy?
Discogràfica: A&M Records
Any: 1994

Era l’any 1994, el cadàver de Kurt Cobain  encara estava calent i Green Day eren la nova esperança mainstream dels adolescents que anaven de rebels. I a Irlanda… a Irlanda del Nord hi plovien bombes enmig de dies tristos. Va ser en aquest context gris i auster que Therapy? van començar a fer-se un racó en l’escena underground del seu país però res feia preveure l’aparició de ‘Troublegum’, un disc sec i amarg com un gintònic. L’àlbum contenia 13 cops de puny directes a l’estómac d’una contundència i efectivitat aclaparadors. Andy Cairms, cantant i guitarrista, Fyfe Ewing a la bateria i Michael McKeegan al baix, es van convertir en el trio de moda al Regne Unit i en una de les bandes britàniques amb més tirada internacional.

‘Troublegum’ era un disc incontestable que barrejava amb absoluta mestria l’herència metal dels anys 80 liderada per Metallica amb el punk dels Ramones. A tot això caldria sumar-hi una estètica fosca i unes lletres molt dures que prenien l’herència de Joy Division però amb unes guitarres molt més pesants que les del mític grup de Manchester. Una prova d’aquesta influència sempre reconeguda pels irlandesos és el fet que  ”Troublegum’ conté una versió d’Isolation, una de les cançons més carismàtiques de Ian Curtis. Val a dir que la ‘cover’ perpetrada per Therapy? és fantàstica i no desmereix en absolut l’original.

Cançons com ‘Scramager’, ‘Turn’, ‘Nowhere’ o ‘Die Laughing’ mai em deixaran indiferent. La seva potència i efectivitat són immediates i durant molt de temps va ser un dels meus discos preferits. Mentre d’altres escoltaven els edulcorats Green Day, jo preferia passar llargues estones a la meva habitació cridant aquests himnes de pura ràbia o no hi havia espai per als cabells tenyits ni les posses d’estrelleta cool.

L’impacte de ‘Troublegum’ va ser notable a mitjan anys 90. De fet, la banda va girar amb els grans participant en festivals mítics com el Monsters of Rock o Reading. El problema de Therapy? va ser que no van mantenir el nivell exhibit en aquest seu quart àlbum. El 1995 arribaria el precipitat i mediocre ‘Infernal Love’ per després signar discos dignes però discrets.

Actualment, el trio  segueix en actiu tocant en sales petites, fosques i humides que és, en definitiva, l’espai que els va veure néixer a finals dels 80. Therapy? recorden a aquells obrers que un bon dia els toca la grossa i no saben què fer amb tants milions a la butxaca. Ells no havien nascut per nedar en l’abundància. El seu món sempre va ser un altre: el rock militant i de trinxera.

Les cançons

1. “Knives” (Cairns) – 1:55
2. “Screamager” (Cairns/McKeegan/Ewing) – 2:36
3. “Hellbelly” (Cairns) – 3:21
4. “Stop It You’re Killing Me” (Cairns) – 3:50
5. “Nowhere” (Cairns) – 2:26
6. “Die Laughing” (Cairns/McKeegan/Ewing) – 2:48
7. “Unbeliever” (Cairns) – 3:28
8. “Trigger Inside” (Cairns) – 3:56
9. “Lunacy Booth” (Cairns) – 3:55
10. “Isolation” (Curtis/Sumner/Hook/Morris) – 3:10
11. “Turn” (Cairns/McKeegan/Ewing) – 3:50
12. “Femtex” (Cairns) – 3:14
13. “Unrequited” (Cairns) – 3:03

« Entrades més antigues