Cinema: ‘Mi vecino Totoro’

{ 12 Novembre 2009 @ 2:00 } · { Cinema }
{ } · { Feu un comentari }

Mi Vecino Totoro
Director: Hayao Miyazaki
Any: 1988
Nota: 7

‘Mi vecino Totoro’ relata la història d’una família japonesa que es trasllada al camp els anys 50. Les dues filles, Satsuki i Mei, ensopeguen amb un esperit del bosc a qui anomenaran Totoro i amb el qual entaularan una amistat. Al llarg de la seva estada a la casa de camp, el pare, un professor universitari, estimula constantment la imaginació de les seves filles amb rondalles i històries màgiques sobre follets, fantasmes i esperits protectors de les llars, mentre la mare es troba malalta a l’hospital.

En aquesta ocasió Hayao Miyazaki ens catapulta a una història rural on tornen a aparèixer els esperits del bosc, una constant en la seva obra. La pel·lícula, malgrat estrenar-se ara en les nostres sales, data de 1988 i és un document interessant per a aquells adults que es van rendir als encants del director nipó amb autèntiques obres mestres del cinema d’animació com són ‘El viaje de Chihiro’ o la ‘Princesa Mononoke’. Miyazaki construeix un relat ple d’imaginació i ingenuitat que ens torna a atrapar si bé no acaba assolint els nivells d’excelència mostrats en altres moments de la seva prolífica filmografia. Dóna la sensació que la pel·lícula, en aquest cas, sí que va ser concebuda només per al públic infantil i no tant amb una doble lectura apta també per a paladars adults. Val a dir, però, que els nens i nenes assistents a la sala no van parar de riure i entusiasmar-se durant la projecció amb uns personatges rodonets, graciosos i molt expressius. Bravo!

Crítica: ‘Faith Divides Us, Death Unites Us’

{ 11 Novembre 2009 @ 2:00 } · { Crítiques de discos }
{ Tags: , } · { Comentaris (3) }

Faith Divides Us – Death Unites Us
Paradise Lost
Any: 2009
Nota: 8

Parlar de Paradise Lost és parlar de Gothic Metal i també de constància, talent, duresa, robustesa i foscor. Ara tornen amb ‘Faith Divides Us – Death Unites Us’, el seu nou LP. En aquest llarga durada els de Halifax endureixen una mica el seu registre si bé no abandonen els característics efectes operístics i de corda presents en els seus últims treballs. El disc té personalitat i grans moments tot i que en aquesta ocasió no es mostra tan inspirat com el cèlebre ‘Symbol of Life’, àlbum que va revitalitzar la seva estancada carrera a principis d’aquesta dècada. Tot i això, ‘Faith Divides Us – Death Unites Us’ és molt millor que els seus discrets predecessors ‘Paradise Lost’ i ‘In Requiem’.

L’àlbum és rocós com la veu de Nick Holmes que torna a passejar-se per davant del micro amb els seus cabernosos i entranyables ‘yeah’. Cançons com ‘As Horizons End’, ‘I Remain’ i ‘First Light’ mostren una banda en plena forma que a més incorpora nou bateria, l’ex Cradle of Filth, Adrian Erlandsson. En el tram final del disc el paradís perdut ens regala tres perles com són la cançó que dóna nom al disc ‘Faith Divides Us – Death Unites Us’, la solitària ‘Rise Of Denial’ i la fantàstica i enganxosa ‘Last Regreat’.

Després d’escoltar-lo mirem el calendari per veure en què cau el 15 de desembre, data del seu concert a Barcelona. I sí, és clar que hi serem.

L’àlbum és rocós com la veu de Nick Holmes que torna a passejar-se per davant del micro amb els seus cabernosos i entranyables ‘yeah’. Cançons com ‘As Horizons End’, ‘I Remain’ i ‘First Light’ mostren una banda en plena forma que a més incorpora nou bateria, l’ex Cradle of Filth, Adrian Erlandsson.

Camera Obscura il·lumina la sala Apolo

{ 10 Novembre 2009 @ 9:11 } · { Concerts }
{ Tags: , } · { Feu un comentari }

Camera Obscura
9/11/09
Sala Apolo
(Barcelona)

Els Camera Obscura van escollir el Teatre Apolo de Barcelona per fer l’últim concert de la seva gira europea. El sextet comandat per la tímida Tracyanne Campbell va començar l’actuació una mica al ralentí tot i que va apostar de bon començament per interpretar els  grans temes del seu fantàstic ‘My Maudlin Career’. Van arrencar amb la deliciosa ‘French Navy’ per després donar pas a d’altres hits famosos del seu últim treball com ‘Swans’, ‘James’ o  ‘Honey In The Sun’. A mesura que avançava el concert, Tracyanne Campbell va anar agafant el pols a l’actuació i ens va mostrar tota la lluminositat de la que és capaç la seva veu, ingredient fonamental i indispensable per tal que la proposta del escocesos rutlli a la perfecció.

En el tram final del concert, els Camera Obscura van recuperar temes dels seus anteriors i reputats àlbums on van exhibir una sonoritat més intimista que va fer les deícies dels fans més incondicionals i en el que inesperadament, van sonar molt millor. Va ser aquí on es van guanyar les garrofes demostrant que per fer un bon concert no cal fonamentar-se en els excessos sinó en l’honestedat i el saber fer, deixant al públic la capacitat per emocionar-se de forma natural i espontània. Després del bis i una hora  i 20 minuts d’actuació, els de Glasgow es van acomiadar d’un públic barceloní completament entregat i satisfet.

Ara posen rumb cap als EUA on esperem molt sincerament que tinguin un bon viatge!

L’escenari Underclot comença la nova temporada amb Cargolé

{ 9 Novembre 2009 @ 2:00 } · { Notícies }
{ Tags: , , } · { Feu un comentari }

Pep Garrido

Passa tan sovint que propostes off-off-Broadway acaben convertides en delicioses sorpreses, que potser faríem bé de començar a tenir-les per norma i no per excepció. CARGOLÉ neix com l’aposta personal del Caracolita (Carlos Pérez) de crear una banda que enllaci, en les seves pròpies paraules, el caràcter i la sensibilitat de les guitarres flamenca i contemporània. Per a fer-ho possible, el Caracolita s’acompanya d’un fretless de sis cordes per gentilesa de Sergio di Finizio, de les percusions del Nando Herèdia i del violí d’Emiliano Guglielmino, a més dels cantes de la Laura i el Marcos, els darrers fitxatges. A destacar les composicions pròpies, sòlides, suggeridores, més que notables, i, sobretot, els intèrprets. La qualitat individual de cada un d’ells ja és de per sí aclaparadora, però és amb el cocktail complet que la proposta agafa volada de debò.

El seu primer treball es diu “VIAJE A NINGUNA PARTE”, i ja està disponible (el podeu escoltar a: http://www.myspace.com/cargole). Justament amb motiu de l’aparició d’aquest treball, els CARGOLÉ han incrementat la freqüència dels seus bolos, així que no teniu excusa. El passat 31 d’octubre a l’escenari Underclot de l’Ateneu del Clot (al carrer muntanya 16), els vam poder gaudir (malauradament sense Guglielmino, que es recupera d’una lesió que li impedeix, de moment, agafar l’arc del violí). Underclot estava a rebentar com poques vegades, en part a causa de l’expectació creada entorn d’aquest primer treball. I ells no van decebre, per bé que el públic no hagués fet lletjos a vint minuts més de bolo.

Podreu veure’ls al Teatre Municipal de l’Ateneu d’Igualada (7 de novembre, 22:00), al RAI Barcelona (22 de novembre, 19:00), Inusual Project Raval (19 de desembre, 23:00), el Coleccionista Barcelona (8 de gener, 22:00).

Concert d’Skunk Anansie a La Riviera

{ 6 Novembre 2009 @ 12:41 } · { Concerts }
{ Tags: , } · { Comentaris (3) }

IMG_3435Skunk Anansie
5/11/2009
Sala La Riviera (Madrid)

Jordi Teixidó

Els amics hem deien si valia la pena anar a veure a Skunk Anansie a Madrid, pagar el bitllet de l’Ave, fer un “puja i baixa” i tornar el divendres a Barcelona a currar. Jo contestava que segurament no, però que em venia de gust aquesta petita aventura.

Skunk A. va ser un grup de curta durada dels 90, que va treure un primer disc impressionant (‘Paranoid & Sunburnt’), ple de crítica política i social, revestit d’una agressivitat i provocació, en part gràcies a la seva carismàtica cantant, Skin. Els altres dos discs, tot i no ser dolents, no tenien la inmediatesa i la frescor d’aquell primer, tot i no ser del tot dolents.

Qui podria pensar que tornarien en plan revival, com està fent Alice In Chains, per exemple?

De cop i volta em trobo a La Riviera, aquesta curiosa sala madrilenya, plena a vessar de seguidors amb ganes de nostàlgia d’aquella època que ens va tocar viure, que és totalment nostra. Apareix Skin vestida feta una bola platejada, ballant com una boja, sense poder saber on tenia el cap, si estava d’esquenes o de cara, cantant ‘Selling Jesus’.  Desde el primer moment el públic es va adonar que no seria un simple revival, que estàvem veient alguna cosa més.

Els hits es succeien: ‘Weak’, ‘Charlie Big Potato’… sense descans; fins i tot cançons “menors” sonaven fortes, agressives amb un so contundent (Quina bateria… cada cop de bombo era un tro). Semblava que no haguessin passat deu anys desde la disolució. La banda sonava compenetrada, brutal. Skin, com a bona mestra de cerimònies semblava que estigués posseïda, cantant cada cançó transmetent força. Una pantera humana.

Al final dels dos bisos, somriures del grup davant un públic madrileny agraït, entregat. Sembla que han vingut per quedar-se. Celebrem-ho. En dies on el rock sols és ballable, de ràpid consum i els grups es succeixen amb la mateixa rapidessa que oblidem les seves lletres estúpides i buides de contingut, que resuciti un grup que viu el rock com a transmissió de emocions, anant a l’ànima mateixa de la música és motiu de satisfacció.

El grup vol continuar, treu disc, i segueixen amb la gira. Els seus somriures i els vents, ens porten rumors que ens fan somiar que vinguin a Barcelona. Tú, lector que estàs llegint la crítica, és igual si aquest grup no va ser de referència en els teus 90, potser ho serà ara. Potser repetiran un concert com el de La Riviera; inolvidable i alliçonador.

« Entrades més antigues