Lectures: ‘Les veus del Pamano’

{ 31 Desembre 2009 @ 2:00 } · { Lectures }
{ Tags: } · { Feu un comentari }

Les veus del Pamano
Jaume Cabré
Editorial Proa

Ivan Matavera

En una guerra sempre hi ha vencedors i vençuts. I en el cas d’un poble del Pirineu, l’abisme és encara més gran. Les diferències ideològiques es confonen amb les revenges d’antigues recances, d’inacabables ambicions, de gelosies, de retrets i odi acumulats durant anys i panys. Aquest és el cas del poble on transcorre la novel·la Les veus del Pamano. L’acció se situa 5 anys després de la fi de la Guerra Civil Espanyola, en un poblet de la Vall d’Àssua. Allà, un jove professor barceloní i llur dona, aniran a viure per suplir la plaça de mestre de l’escola de nens de Torena. Al poble, hi ha l’alcalde feixista de Falange Española, la família rica de Casa Gravat, les acòlits al règim de Franco i algunes famílies que se senten derrotades per la guerra. Hi haurà famílies enfrontades d’ambdós bàndols que, per esdeveniments passats, marcaran el futur de moltes d’elles.

En un primer moment, el protagonista de la novel·la, l’Oriol Fontelles, es veurà abocat a una relació personal no volguda amb l’alcalde feixista. L’alcalde, el fa veure davant de tot el poble, com un dels seus, és a dir, com un falangista. L’Oriol Fontelles, sense voler-ho ni poder-ho evitar, anirà al compàs de l’alcalde i no sabrà frenar les seves accions . Això farà que la seva dona, el defugi i s’aparti d’ell definitivament, pensant que el seu marit, és un falangista declarat.

A partir de l’abandó de la seva dona, la vida de l’Oriol Fontelles fa un tomb de cent vuitanta graus. Abans, però, entaula amistat o més que amistat amb l’Elisenda Vilabrú, la filla dels Vilabrú del poble, és a dir, la família rica de la vall. Dita família patirà durament les represàlies de les FAI durant la Guerra Civil. Aquest fet, marcarà la vida i l’existència de l’Elisenda Vilabrú. I no pararà fins que no aconsegueixi els seus objectius. Serà una dona presa per l’odi i la venjança. Buscarà la felicitat, però que mai la trobarà.

Així doncs, tenim un poble submergit en el règim franquista, un personatge que suposadament és el que sembla, una dona venjativa per uns fets esdevinguts en el passat, un alcalde sense escrúpols que, a part de feixista, vol enriquir-se a través de la corrupció del règim, unes valls per on apareixeran els maquis amb un paper preponderant en la regió i, finalment, una dona del s.XXI que voldrà donar llum a uns fets històrics ocorreguts en el poble i que, fins aleshores, restaven gravats en la memòria, però amb sentiments diferents.

No obstant això, la novel·la transcorre en diferents etapes del temps. L’autor, se centra, no només en l’època de post-guerra, sinó també viatja a través del temps per conduir-nos amb mà àgil fins al s.XXI, tot passant pels anys 60, 70 i 80. Les relacions església-família Vilabrú jugaran un paper molt important en la novel·la i esdevindrà un dels eixos principals. Sigui com vulgui, Les veus del Pamano és un llibre que no hauria de faltar en les nostres biblioteques. Una història que ens arriba al moll de l’ós. Que fa que ens qüestionem les veritats o fets del passat amb altres ulls, que furga en les consciències, que entoma la realitat d’una època amb coratge i fa rebrotar la memòria històrica. En definitiva, una de les millors novel•les en llengua catalana i, perquè no dir-ho, una de les millors novel·les de la literatura universal.

Jaume Cabré i Fabré (Barcelona, 1947) és escriptor, guionista i assagista. Durant molts anys ha compaginat l’escriptura literària amb l’ensenyament. Ha compaginat la literatura amb el guionatge televisiu La Granja (1989) i Estació d’Enllaç (1994-98). Entre les seves obres destaquen Galceran, l’heroi de la guerra negra (1978), Fra Junoy o l’agonia dels sons, (1984), La Teranyina (1984), Senyoria (1981) o L’ombra de l’eunuc (1996).

Crítica: ‘Last Night Was Automatic’

{ 30 Desembre 2009 @ 2:00 } · { Crítiques de discos }
{ Tags: , , } · { Feu un comentari }

Anika Sade
Last Night Was Automatic
Any: 2009
Nota: 7,5

Després que el passat 2007 guanyessin el Premi Mondosonoro a la segona millor demo de l’any i donar-se a conèixer amb un grapat de grans concerts repartits per tot el territori espanyol, Anika Sade s’havien convertit en un grup de culte. A Delirium Tremens els seguíem la pista des que el setembre del 2008 els vam conèixer quan van telonejar a The Whip al BAM. El seu estil fosc i personal augurava una carrera prometedora que ara es confirma amb el seu disc de debut, el notable  ‘Last Night Was Automatic’.

Amb un so marcat per l’Anglaterra de principis dels vuitanta (Joy Division, The Chameleons, Bauhaus) aconsegueixen una producció cuidada fins al mínim detall. Anika Sade  són capaços de conjugar amb mestria l’electro-rock, l’electrònica més actual, i certs matisos del post-punk. Els barcelonins han donat el salt definitiu en la seva aposta per un so marcadament electrònic, fosc, profund i dens, sense perdre de vista la seva connexió amb la pista de ball. A això se li ha de sumar un registre vocal molt similar al de Robert Smith (The Cure) que crea adhesions però també detractors.

‘Name That Face’ primer tall de ‘Last Night Was Automatic’ condensa tots aquests elements que han influenciat a Anika Sade i que ens permeten afirmar que ens trobem davant d’un grup amb molta projecció que no té res a envejar als referents anglosaxons del moment. Aquest disc no té desperdici.

Els internautes consideren ‘El cavaller obscur’ com la millor pel·lícula de la dècada

{ 29 Desembre 2009 @ 2:00 } · { Cinema }
{ } · { Feu un comentari }

‘El cavaller obscur’ és la millor pel·lícula de l’última dècada. Almenys això és el que creuen els internautes que amb les seves votacions han col·locat a la cinta de Christopher Nolan al capdamunt de la llista, per davant de cintes com ‘Infiltrats’, ‘El pianista’ o ‘El retorn del Rei’. En la llista també hi apareix ‘El laberinto del fauno’ de Guillermo del Toro.

Basant-se en les puntuacions d’Internet Movie Database (IMDb), la base de dades sobre cinema més popular i completa de la xarxa, Slashfilm.com ha confeccionat un llistat de les 25 millors pel·lícules de la dècada. Una llista que, amb una puntuació de 8,8 sobre deu encapçala ‘El cavaller obscur’. El segon Batman de Nolan, protagonitzat per Christian Bale i l¡oscarizado Heath Ledger, es col·loca en primer lloc empatat a punts amb el ‘Senyor dels Anells: El retorn del Rei’, l’últim lliurament de la trilogia dirigida per Peter Jackson.

El tercer lloc és per a una cinta molt menys taquillera però la qualitat de la qual no ha passat desapercebuda per als internautes: ‘Ciudad de Dios’, del brasiler Fernando Meirelles. En quarta i cinquena posició apareixen ‘El Senyor dels Anells: La Comunitat de l’Anell’ i la que es diu és la pel·lícula més cara de la història del Setè Art, ‘Avatar’ de James Cameron.

Nolan torna a aparèixer amb l’obra que li va donar a conèixer, l’excepcional ‘Memento’ que completa el top-ten al costat de ‘El Senyor dels Anells: Les Dues Torres’, ‘WALL·E’, la francesa ‘Amelie’ i la pel·lícula amb la qual Scorsese es va coronar en els Oscar fa un parell d’anys, ‘Infiltrats’.

Segueixen la llIsta èxits com ‘El pianista’, la cinta d’animació japonesa ‘El viatge de Chihiro’, l’alemanya ‘La vida dels altres’, l’atípica comèdia dramàtica ‘Oblida’t de mi!’ i ‘Réquiem per un somni’ de Darren Aronofsky. En el lloc 16 trobem a Tarantino i els seus ‘Maleïts bastards’ seguits de d’Up, la producció espanyola ‘El laberinto del fauno’ i una altra de Nolan, ‘El truc final’.

Les cinc últimes posicions són per a ‘Slumdog millionair, l’alemanya ‘L’enfonsamen’, ‘Gran Torino’ de Clint Eastwood, ¡Sin City’, la cinta de ciència ficció ‘District 9′ i, fent d’aquest rànquing una llista capicua, ‘Batman Begins’.

Aquest top-25 deixa detalls interessants o sospitosos com que Christopher Nolan és l’únic director que té quatre dels films entre els millors de la dècada o que Peter Jackson col·loca íntegra la seva Trilogia de l’Anell entre les preferides del públic. Però el cas que crida més l’atenció és el d’Avatar, la cinta de Cameron entra entre les millors de la dècada i amb només dues setmanes a la cartellera.

‘Dirt’

{ 28 Desembre 2009 @ 2:00 } · { Discos imprescindibles }
{ Tags: , , } · { Feu un comentari }

Àlbum: Dirt
Artista: Alice In Chains
Discogràfica: Columbia
Any: 1992

Corria l’any 1992, la primera guerra d’Iraq i la crisi econòmica agitaven la vida dels nordamericans. El panorama musical estava profundament marcat per l’efecte Nirvana i el posterior mercadeig de l’escena de Seattle rebatejada per la indústria discogràfica amb el terme mainstream de ‘Grunge’. Mentre Kurt Cobain era el nen maco i rebel de tot plegat, els Pearl Jam la cara accessible del moviment i els Soundgarden fugien d’etiquetes, al fons de l’habitació, en el racó més fosc i degradat hi sobrevivien els Alice In Chanis. Per aquelles dates ja eren un grup reputat als EUA però la publicació de ‘Dirt’ els convertiria en una de les bandes de referència del moment gràcies a una versió més angoixosa, torturada i metàl·lica del grunge.

‘Dirt’ es pot considerar un dels discos més importants i influents de la dècada dels 90. Alice In Chains van saber construir un disc on les composicions de Jerry Cantrell, ànima mater de la banda, es complementaven a la perfecció amb la brillant aportació vocal del malaguanyat Layne Staley, un dels cantants més personals dels darrers vint anys.

El disc va significar, d’una banda, el punt més àlgid d’AIC però al mateix temps es va convertir en l’inici del descens als inferns dels seus quatre integrants en una esprial de drogues i depressions que va acabar amb la mort d’Staley el 2002. ‘Dirt’ ja  reflecteix profundament els efectes de l’heroïna sobre els membres de la banda, particularment en Layne Staley, autor d’unes lletres molt desesperançades que ja anunciaven el pitjor.

Tot i la duresa d’algunes composicions es tracta d’un treball molt intimista, que ens ofereix el costat més dolorós de la drogoaddicció amb un Layne Staley capaç de sensibilitzar els textos més durs i convertir-los en una oda a la reflexió interior. Factor que, unit a la veu i a les sis cordes de Jerry Cantrell, porta com a resultat un treball agressiu, melòdic i ombrívol que no dóna pauses ni respirs.

Cançons

1. “Them Bones” (Cantrell 2:30)
2. “Dam That River” (Cantrell 3:09)
3. “Rain When I Die” (Cantrell, Kinney, Staley 6:01)
4. “Down in a Hole” (Cantrell 5:38)
5. “Sickman” (Cantrell, Staley 5:29)
6. “Rooster” (Cantrell 6:15)
7. “Junkhead” (Cantrell, Staley 5:09)
8. “Dirt” (Cantrell, Staley 5:16)
9. “God Smack” (Cantrell, Staley 3:50)
10. “Iron Gland” (Staley 0:43)
11. “Hate to Feel” (Staley 5:16)
12. “Angry Chair” (Staley 4:47)
13. “Would?” (Cantrell 3:28)

Lectures: ‘Grans esperances’

{ 24 Desembre 2009 @ 2:00 } · { Lectures }
{ } · { Comentaris (2) }

Grans esperances
Charles Dickens
Editorial Proa

Ivan Matavera

El protagonista d’aquest llibre de Dickens és Phillip Pírrip, més conegut com a Pip. És un jove orfe que viu en un poble juntament amb sa germana i el seu cunyat, un home bo i que en el decurs de la vida de Pip, farà tot el possible per ajudar-lo. Dickens, de nou, enfoca la història d’un nen orfe. El seu anhel a la vida serà pujar en l’escalafó social, per tal de convertir-se en un senyor. Un fet transcendental canviarà la vida de Pip sense que ell sàpiga qui és el seu benefactor. Al llarg de l’obra van apareixent altres personatges que influiran en la vida de Pip. Un d’ells, com ja hem dit, serà en Joe, el seu cunyat. Humil, treballador, bondadós, coratjós. Serà el personatge bo de Dickens. D’altres personatges seran Estel·la, una noia igualment orfe, de la qual en Pip sentirà més que afecte i que viu a casa d’una senyora solitària i adinerada. La relació amb ambdós personatges femenins anirà canviant al llarg de la vida de Pip. Mentre que la primera serà egoista i un pèl cruel amb Pip, la senyora Havisham serà vista per Pip com una vella esbojarrada i infeliç.

La cerca de Pip per convertir-se amb un senyor, farà que el nostre protagonista prengui certes decisions que repercutiran en les seves relacions personals. La vida li canvia completament quan una persona anònima li ofereix la possibilitat de deixar enrere el poble, el treball al camp i abocar-se de cap a la vida urbana. Allà, però, el panorama que es trobarà Pip, serà un pèl desolador i tètric. Així doncs, Pip s’anirà allunyant dels llocs d’infantesa i abraçar la ciutat com a fi màxim. A la ciutat coneixerà el tutor del seu benefactor, un advocat sense escrúpols i el seu ajudant Wemmick, amb el qual entaularà una veritable amistat i serà un dels seus suports a ciutat. Les grans esperances de Pip no seran les que en el seu imaginari personal havia somniat. La vida a la ciutat i les peripècies que li esperen, el faran reflexionar i prendrà un nou rumb a la seva vida.

Igualment, l’obra sembla que uneixi a tots els personatges i que, en un moment o altre de la seva vida, hagin tingut una certa relació. La coincidència esdevé destí? O és el destí dels personatges que fa que es vagin trobant al llarg de l’obra? L’obra, traduïda per Josep Carner, es fa una mica feixuga al principi pel seu català de primer terç de s.XX.

Charles John Huffan Dickens (Portsmouth, Anglaterra, 7 de febrer de 1812 – Gadshill Place, 8 de juny de 1870) és un dels escriptors britànics més coneguts, amb múltiples adaptacions al cinema de les seves obres i referències en la cultura popular. D’entre les seves obres destaquem Els papers del Club Pickwick (1836-1837), Oliver Twist (1837 – 1839), Cançó de Nadal (1843), David Copperfield (1849 – 1850), Temps difícils (1854) o Història de dues ciutats (1859).

« Entrades més antigues