Lectures: ‘Grans esperances’

{ 24 Desembre 2009 @ 2:00 } · { Lectures }
{ } · { Comentaris (2) }

Grans esperances
Charles Dickens
Editorial Proa

Ivan Matavera

El protagonista d’aquest llibre de Dickens és Phillip Pírrip, més conegut com a Pip. És un jove orfe que viu en un poble juntament amb sa germana i el seu cunyat, un home bo i que en el decurs de la vida de Pip, farà tot el possible per ajudar-lo. Dickens, de nou, enfoca la història d’un nen orfe. El seu anhel a la vida serà pujar en l’escalafó social, per tal de convertir-se en un senyor. Un fet transcendental canviarà la vida de Pip sense que ell sàpiga qui és el seu benefactor. Al llarg de l’obra van apareixent altres personatges que influiran en la vida de Pip. Un d’ells, com ja hem dit, serà en Joe, el seu cunyat. Humil, treballador, bondadós, coratjós. Serà el personatge bo de Dickens. D’altres personatges seran Estel·la, una noia igualment orfe, de la qual en Pip sentirà més que afecte i que viu a casa d’una senyora solitària i adinerada. La relació amb ambdós personatges femenins anirà canviant al llarg de la vida de Pip. Mentre que la primera serà egoista i un pèl cruel amb Pip, la senyora Havisham serà vista per Pip com una vella esbojarrada i infeliç.

La cerca de Pip per convertir-se amb un senyor, farà que el nostre protagonista prengui certes decisions que repercutiran en les seves relacions personals. La vida li canvia completament quan una persona anònima li ofereix la possibilitat de deixar enrere el poble, el treball al camp i abocar-se de cap a la vida urbana. Allà, però, el panorama que es trobarà Pip, serà un pèl desolador i tètric. Així doncs, Pip s’anirà allunyant dels llocs d’infantesa i abraçar la ciutat com a fi màxim. A la ciutat coneixerà el tutor del seu benefactor, un advocat sense escrúpols i el seu ajudant Wemmick, amb el qual entaularà una veritable amistat i serà un dels seus suports a ciutat. Les grans esperances de Pip no seran les que en el seu imaginari personal havia somniat. La vida a la ciutat i les peripècies que li esperen, el faran reflexionar i prendrà un nou rumb a la seva vida.

Igualment, l’obra sembla que uneixi a tots els personatges i que, en un moment o altre de la seva vida, hagin tingut una certa relació. La coincidència esdevé destí? O és el destí dels personatges que fa que es vagin trobant al llarg de l’obra? L’obra, traduïda per Josep Carner, es fa una mica feixuga al principi pel seu català de primer terç de s.XX.

Charles John Huffan Dickens (Portsmouth, Anglaterra, 7 de febrer de 1812 – Gadshill Place, 8 de juny de 1870) és un dels escriptors britànics més coneguts, amb múltiples adaptacions al cinema de les seves obres i referències en la cultura popular. D’entre les seves obres destaquem Els papers del Club Pickwick (1836-1837), Oliver Twist (1837 – 1839), Cançó de Nadal (1843), David Copperfield (1849 – 1850), Temps difícils (1854) o Història de dues ciutats (1859).

Crítica: ‘XX’

{ 23 Desembre 2009 @ 2:00 } · { Crítiques de discos }
{ Tags: , , } · { Feu un comentari }

The XX
XX
Any: 2009
Nota: 8

Aquests quatre joves de Londres han firmat un dels treballs de pop més deliciosos de tot el 2009. Només The Pains Of Being Pure At Heart estan a la seva alçada. Podríem parlar de casos paral·lels on joventut i un fantàstic debut van agafats de la mà. En el cas dels anglesos no exploten la fórmula de guitarres saturades de distorsió com fan els de Brooklyn. The XX aposten per un pop divinament esquelètic amb guitarres critalines, fràgils i minimalistes que recorden als meravellosos Cocteau Twins. Les composicions són magistralment senzilles però un cop les has escoltades ja no les pots oblidar. Molts podrien pensar que es tracta d’una maqueta perquè algunes peces tenen l’aparença d’esboços però la intenció és del tot premeditada i, de fet, els silencis cobren un protagonisme del tot inusual que et deixa amb els sentits a flor de pell. L’austeritat els diferencia de la resta i això és un pas ben valent a l’hora de començar una carrera musical on sovint es comet l’error de voler mostrar tot el que se sap fer.

Totes les pistes de l’àlbum tenen una presència captivadora gràcies a la fusió de les veus de Romy Madley i Oliver Sim amb aquests duets que saben fer tan bé. Les guitarres recorden a la sonoritat de Chris Isaac però mostren una tècnica més propera als The Cure més inspirats, especialment en les melodies. De fet, Robert Smith, pagaría milions de lliures per poder compondre en l’actualitat cançons com les que escoltareu en aquest àlbum.

Un altre secret de l’efectiva fórmula ‘XX’ són els elements electrònics que potencien aquesta atmosfera trista i al mateix temps elegant. ‘VCR’, ‘Crystalized’, ‘Islands’, ‘Fantasy’, ‘Infinity’ o ‘Night Time’ seran autèntiques perles del nostre temps. I si sou una mica inquiets podeu anar al seu MySpace i escoltar dues versions magistrals que han fet: ”Teardrops’ (Womack & Womack)  i ‘Hot Like Fire’ (Aaliyah).

The Chromatics poden estar orgullosos d’haver influït en aquests xavals que els glorifiquen. No us perdeu ‘XX’. Aquests nanos donaran guerra. El talent circula per les seves venes.

Cinema: ‘In the loop’

{ 22 Desembre 2009 @ 2:00 } · { Cinema }
{ } · { Feu un comentari }

In the Loop
Director: Armando Iannucci
Int: Peter Capaldi, Tom Hollander, Gina McKee, James Gandolfini, Chris Addison, Anna Chlumsky
Nota: 7,5

Un descuit del Ministre de Desenvolupament Internacional britànic quan és preguntat sobre la guerra en una entrevista radiofònica provoca una reacció en cadena. D’una banda, li cau una bronca monumental des de dins del propi govern britànic, però de l’altra, desperta cert interès a Estats Units, que demanen comptar amb ell en un projecte que porta en secret. Així doncs, el Ministre és inclòs a la delegació britànica que acudirà a Washington per reunir-se amb els seus homòlegs americans.

‘In the loop’ és una de les comèdies més irreverents i intel·ligents de l’any. És un exponent exemplar del més pur humor anglès aplicat a la política, una mescla entre la mítica sèrie ‘Sí, Ministre’ i la genial ‘Teléfono Rojo, Volamos Hacia Moscú’ de Kubrick. Ningú s’escapa de la seva afilada sàtira, ni britànics, ni americans, ni tan sols la mateixa ONU. Tot plegat, per oferir una versió cínica i despiadada, però també absurda i plena de subtileses, de les relacions polítiques entre el Regne Unit i Estats Units, i en general de la diplomàcia a nivell internacional.

El film té un ritme endimoniat des del principi, tant per la ràpida successió dels fets com pels accelerats diàlegs i la presentació de tota la relació de personatges. Els actors tenen un mèrit increïble a ‘In The Loop’, no només per les seves excel·lents i divertides interpretacions, sinó per com treballen els personatges per treure’ls tot el suc. I és que és sabut que el director va donar via lliure als actors per improvisar i fer les seves aportacions a un guió que, originàriament, era força rígid. Entre ells, destaca Peter Capaldi, que encarna un Responsable de Comunicació del govern britànic tan genial com obsessiu i malparlat. Pocs personatges han dit tants insults en una peli i han generat tan magnetisme cada cop que sortien en pantalla. A les seves antípodes, Tom Hollander es posa a la pell d’un Ministre de Desenvolupament Internacional totalment inútil i inconscient, que, naturalment, rep per tot arreu. Cal citar també la inestimable aparició de Steve Coogan, en un paper secundari, però amb força pes. Al bàndol americà sobresurt James Gandolfini (el coneixereu si dic Tony Soprano) com a general de la marina americana.

Concert: I la pena eterna va arribar de la mà de Paradise Lost

{ 21 Desembre 2009 @ 14:46 } · { Concerts }
{ Tags: } · { Comentaris (3) }

Paradise Lost
15/12/2009
Sala Razz 2 (Barcelona)

Jordi Teixidó

El cas de Paradise Lost és una injustícia que no té cap sentit. Un dels grups pioners del “gothic metal” no trepitjava com a cap de cartell la ciutat comtal desde el 2003, en plena gira del “Symbol of Life”. Anteriorment havien vingut tel·lonejant a… HIM! Com és que un grup que porta 25 anys a la carretera està com a tel·loner d’un grup novell que ja ha caigut en l’oblit? Com és que sols omple 3/4 parts de la sala Razz 2? A Delirium no ho sabem, la premsa nacional no crec que ho sàpiga tampoc…. Critiquem el concert doncs.

Els de Halifax van ser una piconadora. Van obrir sense perdó amb “Rise of Denial”, “Pity The Sadness” i “Erased”, 3 cançons descomunals que molts grups metàlics ja els hi agradaria tenir en les seves discografies. Posterioment van anar caient “clàssics-himnes” com “As I Die” o “Enchantment”… El repertori va ser excel·lent, sense fisures, el ritme no va baixar en cap moment.

Paradise Lost ha tornat a ser un grup de rock, tornant a les seves arrels crues però picant l’ullet a la seva controvertida etapa electrònica; etapa durament criticada, però que amb el temps s’ha valorat justament com a una aportació a un gènere musical excesivament purista.

En aquesta ocasió el concert tenia la important baixa de Greg Mackintosh, guitarra principal i compositor del grup, però que va estar ben substituit pel tècnic de so de la banda que va fer oblidar rapidament aquest handicap. I com sempre el carimàtic Nick Holmes fent les brutalitats vocals, molt més comunicatiu que de costum, però eclipsat a estones per la música, no podem dir que estigui en el seu millor moment. Ha vist dies molt millors.

Amb tot, Paradise Lost van deixar un concert intens, amb un repertori de cançons que tot seguidor va poder disfrutar, que deixa un bon gust de boca, però que sempre queda a l’aire que podria haber sigut molt millor si el so estigués una mica més equilibrat. Potser és que el grup sap perfectament que les seves cançons són emocions, arriben a l’ànima de les persones que viuen, pateixen i s’arroseguen pel dia a dia, que ploren per les pèrdues o per aquesta broma sense sentit que és la vida.

Potser es deixen portar per aquest sentiment i es deixen de tecnicismes o floritures innecesàries, i l’únic que volen és que et lamentis amb ells, que tot el plor entri directe al teu tímpan i cridis amb ells exigint respostes.

Lectures: ‘El hombre que amaba a los perros’

{ 18 Desembre 2009 @ 2:00 } · { Lectures }
{ Tags: , } · { Feu un comentari }

El hombre que amaba a los perros
Leonardo Padura
Tusquets Editores

Santi Gorostiza

Potser alguna vegada ho haureu sentit: “A Trotski, el va matar un català! Amb un piolet!”. Deixant de banda el dubtós valor nacional de la gesta i la idoneitat de l’instrument del crim, el cert és que passats 20 anys de la caiguda del mur de Berlín l’assassinat del creador de l’Exèrcit Roig per ordre de Stalin continua sent un tema bastant desconegut. Fa anys un excepcional documental va explicar la història de l’assassí, Ramon Mercader del Rio, militant del PSUC, qui recentment també ha tingut la seva primera biografia.

El novel·lista cubà Leonardo Padura estableix tres eixos per narrar la història. Per una banda, l’exili de Trotsky i la seva família, la seva permanent fugida mentre les purgues de Stalin a Moscú van acabant amb tots els antics revolucionaris, obligats a confessar els pitjors crims, que no havien comès. Per altra banda, el periple de Mercader, des del front de Madrid al 1936 fins a la Unió Soviètica, adoptant una nova personalitat, vivint una nova vida que l’apropa poc a poc fins al costat de Trotsky, a Mèxic, al 1940. I finalment, la vida d’un novel·lista cubà fracassat i desenganyat, Iván, des dels anys 70 fins al nou mil·leni. El resultat són quasi sis-centes pàgines que es llegeixen a gust, si bé l’estructura de la novel·la acusa els detalls amb què l’autor ha cuidat la història verídica de Trotsky i Mercader, en comparació amb els la de la narració que es centra a Cuba. El fil comú: l’amor pels gossos de tots els protagonistes; la por, l’engany, el desengany… i les devastadores certeses al voltant de la gran utopia traïcionada del segle XX.

En definitiva, una bona novel·la, amb una matèria prima immillorable. Falta ara llegir les novel·les policíaques de l’autor, que han estat premiades i segueixen a un detectiu cubà de nom Mario Conde (!).

« Entrades més antigues