Arcade Fire
21/11/2010
Palau Sant Jordi
Barcelona
Aquest trimestre final d’any està resultant impressionant pel que fa a cites musicals. Després de gaudir amb concerts tan intensos com Franz Ferdinand i BRMC, el diumenge era el torn d’Arcade Fire, el grup del moment. Els canadencs estan en boca de tothom i més que ho estaran si segueixen executant actuacions com la que van oferir al Palau Sant Jordi davant de milers d’ànimes entusiasmades amb la seva particular proposta pop.
Els hardcoretes Fucked Up van ser els encarregats d’esclafar motors i, la veritat, a mi la seva actuació em va deixar una mica indiferent. Sonaven fort i el cantant cridava però no em van inspirar res. Jo tenia el pensament en el que havia de venir després. I hi havia una cosa que em preocupava: aquesta vegada havia de presenciar el concert des de les localitats de grada. Veia l’escenari llunyà, tenia la temptació d’estar assegut i el pitjor, no sentia l’escalfor de la multitud que tot ho mou.
Els vuit de Montreal van irrompre amb puntualitat a l’escenari executant amb vitalitat ‘Ready To Start’, una elecció la mar d’ocurrent per donar el tret de sortida. Acompanyava al grup una gran pantalla que oferia efectes visuals de llum i imatge molt ben treballats que et portaven allà on els de Win Butler volen: cap a la passió. Una passió que van aplicar en totes les cançons que van tocar. Tots i cadascun d’ells van mostrar una entrega extenuant, molt especialment el percussionista William Butler, molt proper al públic durant tota la nit. Realment el paio es fa estimar de debò.
Tot i que a priori es pogués pensar que la banda només comptaria amb peces del seu excel·lent tercer àlbum d’estudi (‘The Suburbs’, 2010), la veritat és que el concert va ser un homenatge als moments més brillants de la seva carrera discogràfica i no es van passar per alt temes del lluminós ‘Funeral’ (2004) i el fosc ‘Neon Bible’ (2007). Així van sonar ‘Neighborhood #2′ (Laika), ‘No Cars Go’ i la deliciosa ‘Haiti’ on Win Butler va cedir protagonisme a Réginne Chassagne que ens va deixar enamorats amb aquesta veu tan fràgil i meravellosa que té. Abillada amb un vestit estrambòtic va captar l’atenció de tots cantant ‘Sprawl II (Mountains Beyond Mountains)’ en que va acabar dansant com una posseïda per a goig del públic.
Després d’aquesta arrencada extasiant la banda va tornar a pescar més cançons del seu tercer disc d’estudi. ‘Modern Man’, ‘Rococo’ i ‘The Suburbs’ van fer les delícies del respectable que en aquells moments ja era incapaç de contenir-se i no parava de cantar totes les tornades i acompanyar els ritmes amb les mans. Però Arcade Fire són generosos en emocions i no es van conformar a fer-nos tastar la felicitat, ells també volen que coneguem emocions més íntimes i assossegades. Per això van interpretar aquest himne d’amor que és ‘Crown of Love’ o la mística i eclesiàstica ‘Intervention’ que va rescatar els òrgans tan característics de ‘Neon Bible’.
D’aquí al final es va succeir una muntanya russa d’emocions amb l’ascendent ‘We Used to Wait’, la frenètica i encomanadissa ‘Neighbourhood #3 (Power Out)’ i ‘Rebellion’ que va ser un dels grans moments de la nit amb tothom corejant la seva tornada com si fossim nens petits entremaliats. Perquè aquesta és la grandesa dels Arcade, la capacitat que tenen per treure el nen que tots portem dins.
Les marxoses ‘Month of May’ i ‘Neighborhood #1 (Tunnels)’ van ser les dues últimes cançons que la banda va interpretar abans d’abandonar l’escenari enmig d’un esclat d’eufòria. No cal dir que van tornar a aparèixer després dels cinc minuts de rigor i els pertinents agraïments de Win Butler al públic per tota la seva entrega. El bis va incloure la rockera ‘Keep the Car Running’ i una ‘Wake Up’ que va acabar cantada per tots els que érem al Palau Sant Jordi aquella nit. Memorable.
Amb el concert acabat i refent el camí cap a casa pensava que aquests senyors ho tenen tot per ser el nou grup referent del panorama internacional. Bandes tan capitals en la història de la música popular com Radiohead o Pixies ja els consideren els nous reis. I tenen raó. Són un valor segur. El seu secret? No sóc ningú per dir-ho però crec que aquestes paraules de William Butler ho expliquen a la meravella: “La recepta del nostre èxit és el talent i el treball, i no acceptar diners del dimoni”. Amén!
