Santi Gorostiza
El turó de la Rovira té les millors vistes de Barcelona. No és un espai gaire transitat ni que conegui molta gent. I té un futur molt incert. O potser no tant: les cases van a terra, incloent les dels anys 20, i les plataformes per canons antiaeris que hi trobem al cim es museificaran. La raó que dóna l’ajuntament per dur a terme la reforma urbanística és la necessitat d’una gran zona verda i de connectar els parcs de la zona, en un procés que no ha destacat precisament pel seguiment que n’han fet els mitjans.
Aquest espai ha
tingut successives ocupacions. Des de poblacions ibèriques abans de l’època romana, fins a un castell o casalot durant època medieval i moderna, del qual encara es conserva un mur. Durant la guerra, quan Barcelona era esclafada per l’aviació feixista, s’hi van construir uns antiaeris per defensar la ciutat. Acabat el conflicte, van quedar abandonats, i les barraques els ocuparen completament, en una zona que seria coneguda com “Los Cañones”. En els primers minuts d’aquest premiat documental de TV-3, unes antigues veïnes ho expliquen molt bé. Els terres de rajola encara estan a la vista. Amb l’enderrocament de les barraques, previ als Jocs Olímpics, els subsòls dels antiaeris van quedar colgats de runa, que successius camps de treball internacionals han anat netejant, amb el recolzament de l’associació de veïns.
És especialment recomanable anar-hi un diumenge de bon matí, o un dia assoleiat passada la pluja que s’endú la contaminació de la ciutat. Si espereu a l’estiu, potser podeu assistir a la sessió chill-out annual, durant la Festa Major de Can Baró. Autènticament delirant. Si hi aneu, sigui des del Carmel o a través del Parc del Guinardó, o amb el bus 28 (darrera parada), les tapes del bar Delicias són una visita obligada pels lectors de Juan Marsé (i per a la resta també).
Els habitants del Turó de la Rovira no són els més sofisticats ni els més rics de la ciutat, però tenen tants drets com la resta. No representen gaires vots, i potser per això el ressò de les seves protestes ha estat limitat. Molts vam descobrir fa pocs anys que estaven allà; altres prefereixen ignorar-ho. Resulta estrany pensar que unes cases que porten més de 50 i 60 anys allà, sense que la ciutat se n’adonés, siguin ara incompatibles amb un parc. Això sí: amb la unió dels zones verdes i l’enderrocament d’altres habitatges, els turistes del park Güell ja hi podran arribar sense espantar-se. Fins i tot es podrà posar un nom al mirador, i ja l’ha pensat algú: “El cel de Barcelona”. Molt més adequat als temps que corren que no pas “Los Cañones”. La resta, feina pels arquòlegs del futur. Els antiaeris corren el risc de quedar-se sols i immaculats. Amb el guarda de seguretat de torn, és de suposar.




La primera vez que escuché a Lucybell, fue en una fiesta subterránea que organizó un amigo, en Trujillo, Perú en el 97, me acuerdo que me impactó el tema “Viajar”, pues sonaba a Cocteau Twins pero con voz masculina, rápidamente pregunté por el nombre del grupo y gracias a este colega me grabé el CD del mismo nombre. Fue así como este álbum de 12 temas llegó a mis manos y fue el comienzo de una adoración hacia el que considero el mejor grupo chileno de rock alternativo.
En Lima rugían voces de descontento, era Julio del 85 y la ciudad gris era hostil; Sendero Luminoso avanzaba devastadoramente por sus calles, reventaban los primeros coches bomba, cualquier tarde, quebrando los cristales de los edificios, rompiendo en mil pedazos la precaria armonía de una ciudad llena de sombras; mientras Alan García seguía prometiendo acabar con la pobreza en pomposos discursos y la hiperinflación amenazaba con desencadenarse. Ahí estaba Wicho, metido en uno de esos departamentos “burgueses” del distrito de Miraflores, trabajando sin descanso con una pequeña mini-cadena Sony mezclando lo que sería la maqueta de los “Narcosis”, el primer gran grupo subterráneo del Perú; Wicho era el vocalista y líder del trío que lo completaban “el Cachorro” en la guitarra y Jorge “Pelo” Madueño en la batería; el día anterior habían tenido que salir corriendo del escenario pues la policía no les dejo terminar “Sucio Policía Verde” tema que obviamente habla “cariñosamente” del cuerpo policial, pero a pesar de la represión, la maqueta vería la luz unos meses después, pese a que el grupo se separaría al cabo de poco más de un año.