Arxiu perCinema

Cinema: ‘Barcelona era una fiesta’ (Underground 1970-1983)

Barcelona era una fiesta (Underground 1970-1983)
Dir:Morrosko Vila-San-Juan
Int:Pau Riba,Mariscal,Nazario
Nota: 7

Jorgehipster

“La cultura que ens ha arribat i ens venen no serveix. Això és una puta merda. Estem anant contra el iceberg…bé doncs, proposem una contracultura”. Con estas palabras, Pau Riba nos explica la efervescencia transgresora que se vivió en Barcelona a partir de los últimos años de la dictadura. Lo hace dentro del documental dirigido por Morrosko Vila-San-Juan: Barcelona era una fiesta (Underground 1970-1983). Film que abrió la última edición del festival internacional de cine y documental musical In-Edit.

Acudí con una gran expectación a ver el documental, pues para ser franco, no conocía prácticamente nada sobre la contracultura en la Barcelona de aquella época, teniendo en cuenta que crecí y me pervertí con la contracultura peruana. Es más la pregunta: ¿Realmente existió? Rondaba mi cabeza. Grande fue mi sorpresa cuando me encontré dentro de una sala abarrotada por un público variopinto, aunque mayoritariamente “gafapasta”. El documental se constituye en uno de los primeros intentos por explicar el fenómeno contracultural catalán, echando mano de imágenes inéditas que nos acercan a las distintas vertientes que desarrolló. Recurriendo al testimonio de voces autorizadas de la época, desfilan imbuidos de una estética fanzine, además del ya citado Pau Riba: Mariscal, Nazario, Pepe Ribas, Onliyú, Miguel Gallardo, Quim Monzó, Ramón de España, entre otros. Y en casi una hora de metraje, nos van contando la vida y milagros de un grupo de jóvenes que estaban dispuestos a dinamitar sin contemplaciones la cultura oficial del franquismo y que transitaban fascinados entre las repercusiones del mayo francés y el hipismo norteamericano, haciendo una escala obligatoria en Formentera como requisito indispensable para cambiar el uniforme de colegio católico por los pantalones de campana y la estrella negra. Encontrando en el festival Canet Rock y las Jornadas Libertarias del 75 al 77 el inicio de un viaje desbocado que en sus alucinados ojos hará brillar publicaciones como Star, Disco Exprés, Ajoblanco, etc. Aquellas noches interminables donde Zeleste fue el epicentro de una fiesta donde el mundo se reinventaba al son del punk y la psicodelia, y donde la ingenuidad bailaba de una manera tan frenética que incluso parecía experta, y allí envalentonada se lanzó a las calles para convertirlas en un delicioso cabaret. Esa fiesta en la que el sexo libre y un amplio espectro de drogas parecían afirmar la libertad. Donde los valores libertarios sedujeron a más de uno y que a comienzos de los ochenta chocaría con el muro de concreto levantado por la oficialidad dictada por la transición.

Al escuchar los aplausos del respetable, pensé que ya no era un ignorante en la materia,  pero también me queda la sensación que el material audiovisual recopilado, además de ser un punto fuerte por lo inédito, también termina condicionando en gran medida una limitada exploración de todas la manifestaciones del fenómeno al no ser muy variado, y que la estética propuesta sin ser errada, podría haber sido más visceral, pues terminamos asistiendo a una contemplación nostálgica por parte de los supervivientes de dicho movimiento, menospreciando las posibilidades narrativas de un film que transpire iconoclasia en todos los sentidos, leyendo entre líneas la trascendencia del movimiento. A pesar de ello, salí emocionado del cine y agradecido de la experiencia, pensando en las prohibiciones que gobiernan la ciudad condal de nuestros días, en su insípida sofisticación, en el comportamiento artificioso de muchos de sus habitantes. Allí, en la salida, vislumbré lo auténtico, estaba reconstruido y a la vez dinamitado.

Cinema: ‘Upside Down: The Story of Creation Records’

Upside Down: The Story of Creation Records
Dir: Danny O`Connor
Int: Alan McGee, Noel Gallagher, Bobby Gillespie
Nota: 8,5

Peyote Boy

Hablar de Shoegaze o Noise pop es hablar de Creation Records, hablar de Jesus & Mary Chain, My Bloody Valentine, Primal Scream, Oasis, Ride, Slowdive, Teenage Fanclub o The Pastels es hablar de Alan McGee, el fundador de un sello discográfico, que con su aventajada visión no sólo alumbró el nacimiento de grupos capitales en la historia del pop británico, sino que convirtió los noventas en una explosión de distorsión embriagadora y sin igual.

‘Upside Down’ no es sólo el título del primer single de Jesus and Mary Chain, es también el título del documental realizado por Danny O’Connor  y que cuenta la historia de la Creation Records, la indie más grande de todos los tiempos. Gracias al festival In-Edit, he podido apreciar la historia de lo que fueron Madchester, Glasgow y Londres en los noventa. He podido ver de cerca lo que se coció no sólo en las extravagantes oficinas de Hackney sino también en  las narcotizadas neuronas de sus fundadores, he vibrado con una banda sonora que particularmente explica momentos fundamentales de mi adolescencia. Y sé que puedo estar influenciado por lo que para mí significaron estos grupos, pero tengo el deber de afirmar sin ningún remilgo, que si queréis entender el espíritu independiente no sólo de una discográfica sino también de una ola de grupos conformada por dementes marginados, este es tu film. Si te gustó 24 Hour Party People o alguna vez tomaste éxtasis viendo en directo a Bobby Gillespie tendido en el suelo, este es tu film. Todos los que alguna vez vibramos con el sonido enfermizo de estos grupos y en la noche ruidosa, nos sentimos más sabios y canallas, tenemos la obligación de conocer la historia de sus responsables. Aquí ellos mismos lo cuentan todo y más. Desde los difíciles inicios, el bombazo del shoegaze, pasando por el descubrimiento de McGee del Acid House y su conversión a las drogas sintéticas, las fiestas memorables dentro de las oficinas de Hackney, hasta la compra por parte de Sony y el principio del fin al encumbrar a Oasis. Y ya que me faltan los epítetos, acabaré diciendo que las cualidades de este documental no sólo están soportadas por la música. Un ritmo trepidante y preciso en la narración nos ayuda a amar con esta vehemencia, un determinado momento en la historia de la música.

Cinema: ‘The Town. Ciudad de Ladrones’

The Town. Ciudad de Ladrones
Dir: Ben Affleck
Int: Ben Affleck, Rebecca Hall, Jeremy Renner, John Hamm
Nota: 4

Una banda d’atracadors de bancs, l’ofici dels quals ha passat de pares a fills, prèn a la directora d’una sucursal com ostatge i després s’assabenten que viu al mateix barri que ells. Un dels integrants, que no està molt conforme amb la seva vida delictiva, la segueix per assegurar-se que no podrà reconèixer-los, però al conèixer-la la trama es complica.

Amb aquest plantejament es presenta ‘The town’, un thriller poc original en el seu guió però que conté algun moment interessant gràcies a les escenes d’acció fetes de forma molt tradicional tot deixant de banda els estirabots efectistes que tant de mal estan fent al gènere en els darrers anys (maleïda ‘Màtrix’!). Aquest segon film dirigit per Ben Affleck pretén recuperar de forma fallida el fil d’obres clàssiques del gènere tot i que queda molt lluny de peces tan interessants com l’elegant i pessimista ‘Heat’ (Michael Mann, 1995). Allà el final era tremebund, sòrdid, silenciós, pessimista. Era la crònica d’una mort anunciada. Aquí en canvi, el desenllaç, i espero no decebre als lectors, resulta previsible, edulcorat i fins i tot terriblement ‘nyonyo’. Es confirma que Ben Affleck no es pot estar de ser el noi dolent americà que aconsegueix redimir-se.

Val a dir que la pel·lícula comença amb ritme i les coses succeeixen sense sorpreses ni sobresalts, però la forma d’explicar la història manté l’interès fins a la meitat del metratge. El treball d’alguns dels actors secundaris és lloable tot i que Ben Affleck com a protagonista abusa de l’inexpressivitat confonent això amb la rudesa que hauria de tenir el seu personatge. De fet, la seva actuació acaba essent un pèl irritant per a l’espectador i fins i tot resulta contraproduent per al ritme del propi film que decau molt en la mitja hora final. Potser el problema és que el nus dramàtic se centra massa en el trio protagonista format per Ben Affleck, Jeremy Renner i Rebecca Hall. I el més sorprenent, la relació amorosa està mancada de passió. Té poca química i això la converteix en un ingredient que no enriqueix la pel·lícula tal i com hauria de ser. Traeix la seva funció.

En definitiva, una història tòpica sobre la recerca de la redempció, de voler un canvi de vida quan un és conscient que el que fa no està bé. Una idea recorrent que exigeix un desenvolupament més arriscat i especialment un final no tan edulcorat com el que planteja Affleck. Francament, no entenc pas les lloances que aquesta pel·lícula ha rebut de gran part de la crítica especialitzada. Potser era jo que tenia un mal dia i esperava una obra colossal.

Cinema: ‘The American’

The American
Dir: Anton Corbijn
Int: George Clooney, Violante Placido, Thekla Reuten
Nota: 4

Anton Corbijn em va entusiasmar amb la seva òpera primera, ‘Control’, on recreava la vida d’Ian Curtis. Aquesta vegada s’ha decidit per un thriller molt allunyat del seu anterior treball. Evidentment, queda palès el segell personal del director. Cada plànol està amidat mil·limètricament. Es nota el seu passat com fotògraf.

La idea de la trama és bona. Un mercenari en hores baixes decideix amagar-se en un petit poble italià dels Abruzos a la recerca d’una nova vida abans que l’assaltin les ombres del seu passat. El problema és que la trama no aconsegueix estar a l’alçada del plantejament inicial. D’una banda, el ritme lent impedeix el clímax en les escenes d’acció. Per l’altra, els símbols (papallona, l’home misteriós) que pretenen atorgar una mica d’originalitat són totalment pedestres. I el pitjor de tot són els diàlegs. Patètics. Entenc que el guionista volia retratar als personatges amb molt poques paraules, però no ho aconsegueix. Reduir tant les converses fa que no et creguis res de la pel·lícula, que sigui tot molt poc natural.

El resultat final és tan irregular que acaba per naufragar en terra de ningú. Resulta previsible i sense cap mena de tensió dramàtica. És el que té abusar gratuïtament del distanciament. Però no vull ser cruel, també té algunes coses bones. La banda sonora és magnífica. I el paisatge queda retratat amb gran mestria deixant clar que el talent de Corbijn es troba en el camp de la fotografia.

Cinema: ‘Exit Through The Gift Shop’

Exit Through The Gift Shop
Dir: Robin Banksy
Int: Banksy, Shepard Fairey, Thierry Guetta
Nota: 9,5

Josep Montserrat

L’anglès, Robin Banksy, un dels artistes de carrer més coneguts del món, lidera un projecte fascinant que ens acosta a l’art urbà, amb una (gens) profunda (aparentment) (auto) reflexió sobre aquest moviment creatiu de les ciutats actuals.

L’art urbà és efímer i massa cops incomprès. En aquest fals documental tot s’entén a la perfecció. Una obra d’art sobre una generació d’artistes volgudament anònims, que s’han trobat amb l’aplaudiment instantani, inesperat i popular. L’historia és una mena d’auto paròdia del propi Banksy i el seu èxit. En realitat és el de menys. Com diu el visionari artista industrial francés, Thierry Guetta, “no és el com, sinó el què”.

Que és real i que inventat? Quin és el preu de l’èxit? Què és l’art? ‘Exit Through The Gift Shop’ és un fenomen pur, com el seu creador. És el nou “Trainspotting”, per l’impacte i autoconeixement que permet tenir d’una comunitat no tan coneguda a la llum del dia. Un exercici sorprenent i divertit, de llenguatge renovador i directe. L’estil, proper al youtube en ocasions, càmera en mà en d’altres, no és més que una excusa de proximitat al que proposa: la reflexió sobre la motivació que empeny a alguns a crear més enllà del sistema legal.

Genial. Inspiradora i trencadora. Sens dubte, la pel·lícula de l’any (i més). Que cap elefant s’interposi en el teu camí creatiu cap al que t’agrada fer. La vida és meravellosa.

« Entrades anteriors
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.