Arxiu perCrítiques de discos

Crítica: ‘Order of the Black’

Order of the Black
Black Label Society
Any: 2010
Nota: 7

Fa dies un amic em comentava que al Delírium no hi surten gaires novetats del món del metal. I té raó. Potser serà perquè és un gènere que, tot i respectar-lo molt, mai m’ha acabat d’enganxar. Com els còmics de ‘Conan’…

El cas és que fa poc he pogut escoltar ‘Order of the Black’, el vuitè disc d’estudi dels Black Label Society. Me n’havien parlat bé i val a dir que la formació encapçalada per Zakk Wylde firma un treball més que digne. Jo diria que notable. Ho té tot: veus furioses, guitarres contundents, riffs amb personalitat i solos accelerats.

No hi espereu una evolució del metal. A ‘Order of the Black’ no hi ha lloc per a la sorpresa però sí que hi tenen cabuda composicions que funcionen. Les influències són clares: Black Sabath i Pantera. Tots sabem que Zakk Wylde va ser el guitarrista que acompanyava a Ozzy Osbourne i això es nota molt en el so i el plantejament de les cançons. De totes maneres, el que cal remarcar és que el disc funciona en el seu global amb pistes com ‘Crazy Horse’, ‘Overlord’, ‘Parade of the Dead’ o la collonuda ‘Riders of the Damned’. Per mi aquest és el seu punt fort.

També, tal i com manen els cànons del gènere, l’àlbum conté unes quantes baladetes amb piano i arranjaments de corda. Sincerament, això no és el que busco en grups d’aquestes característiques. Tot i que haig de dir que ‘Time Waits For No One’ és xula. El problema és que ‘Order of the Black’ acaba amb un empatx d’aquesta fórmula educlorada. De fet, els útlims tres talls són això. Només en rescataria ‘Junior’s Eyes’ amb una tornada gospel força emotiva.

Ai aquests metaleros! Quan es posen tristos resulten una mica ensucrats…

Crítica: ‘Halcyon Digest’

Halcyon Digest
Deerhunter
Any: 2010
Nota: 9

Sovint hi ha discos correctes, discos agradables per a l’oïda, discos ballables, discos notables i fins i tot discos d’èxit inesperat. Però molt de tant en tant hi ha autèntiques creacions úniques i irrepetibles. Per mi, ‘Halcyon Digest’ de Deerhunter és un dels millors discos de l’any, si no, el millor. Potser és que em va caure a les mans en el moment adequat i que aquell dia estava girat però feia temps que no gaudia tant escoltant un disc. I és curiós perquè es tracta d’un treball de difícil digestió que requereix unes quantes escoltes abans no t’adones que el que aquests paios d’Atlanta es porten entre mans és autèntica canyella fina. Jo en aquell moment vaig sentir l’eufòria d’aquell cercador de fortuna que ensopega inesperadament amb una interminable veta d’or.

Deerhunter no són pas uns desconeguts per aquells als que els agrada moure’s en circuits molt allunyats de la comercialitat. I no em refereixo només a la vomitiva radiofórmula sinó també al cartell de bandes indie-mainstream que ens arriben cada dia per després desaparèixer amb més pena que glòria que un kleenex. A la seva esquena ja tenen dos discos tan esplèndids com abruptes: Cryptograms (2007) i Microcastle (2008). Gràcies a aquest saber fer s’han convertit en hereus directes de l’escena underground més pura iniciada amb la Velvet Underground i continuada per Sonic Youth. Al capdavant hi brilla en Bradford Cox, un jove de només 28 anys que irradia una aura molt similar a la de David Bowie o Lou Reed.

‘Halcyon Digest’ ofereix en safata un compendi d’onze pistes ideals per caminar pel fil de la navalla on les influències són molt variades. Pel meu gust sobresurten de la resta l’incomensurable ‘Desire Lines’, l’addictiva ‘Revival’ i la refrescant ‘Helicopter’. En la primera, el guitarrista Lockett Pundt se surt amb un tram final de més de dos minuts que conté un punteig que et conduirà cap a l’èxtasi. ‘Revival’ és una obra artesanal que recorda al millor Beck i val a dir, actua de coitus interruptus perquè Cox dosifica el talent per a les peces més accessibles. És un sàdic que no busca oferir facilitats a l’oient. I finalment, dins d’aquesta santíssima trinitat està l’etèria ‘Helicopter’.

Però que el meu deliri no us confongui. ‘Halcyon Digest’ és més que aquestes tres cançons. Què me’n dieu de la hipnosi inicial d’Earthquake’ o les guitarres made in Smiths de ‘Memory Boy’. També hi brillen les referències als anys 50. Quan sona l’estupenda ‘Don’t Cry’, es casa de forma brillant el noise amb aquella dècada. I el mateix passa amb ‘Basement Scene’. A ‘Coronado’ l’esperit Bowie sona, contra tot pronòstic, acompanyat d’un saxo que encaixa d’allò més bé. Sí, sí, un saxo!

I per acabar, els molt cabrons deixen caure com qui no vol la cosa una última perla. ‘He Would Have Laughed’, un tribut exquisit al seu admirat i difunt Jay Reatard.

Collons! Ja compto els dies que falten per veure’ls el 15 d’abril a l’Apolo. Fer campana seria un crim!

Crítica: ‘Wonderlustre’

Wonderlustre
SKUNK ANANSIE
Any: 2010
Nota: 6,5

Jordi Teixidó

Un altre dels grups que s’han apuntat l’embrionari “revivial 90′s”, és Skunk Anansie, del qual la última referència de material nou la tenien de l’any 1999. Després de fer una curta gira que els va portar per la capital espanyola, on ens  van regalar un concert intens, i d’editar un grans èxits el passat any, ens donen el que ens van prometre: Un disc amb material nou.

‘Wonderlustre’ xoca amb el concert abans mencionat i amb la temàtica i so que Skunk ens tenien acostumats. Les melodies de pop-rock quasi han tapat aquell rock visceral, polititzat i agressiu que tant havia cridat l’atenció. Però no estem en un mal disc, cançons com ‘You’re too Expensive’ o ‘Feeling the Itch’ posen el llistó on toca, però la gran pega d’aquest disc és curiosament, la seva immediatesa; entra ràpid i fantasticament bé, les composicions més melòdiques, com la que obre el disc (‘God Only Loves You’), i altres com ‘Talk Too Much’  beuen més del disc que Skin, la cantant, va treure en solitari , i fan que el disc entri d’una tacada com la seda.

Precisament d’aquesta facilitat de la que parlava, que ve donada per unes composicions fàcils, però no enganxoses. Un disc correcte, però sense més lectures que la primera, i que no invita a tornar-lo a escoltar. Falta” punch” en aquest disc que de fet radica en el seu 80% al voltant de  la veu d’Skin, deixant el grup en un segon terme. I sincerament, no és un grup d’acompanyament a la vocalista, són uns músics suficientment potents per tenir-los en compte en futurs àlbums, i si no ho veieu clar, aneu al concert del proper 10 de febrer a la sala Razzmatazz. És allà on Skunk Anansie us ensenyarà les urpes.

Crítica: ‘He Who Saw The Deep’

He Who Saw The Deep
ILIKETRAINS
Any: 2010
Nota: 8

Jorgehipster

Luego de más de dos años de silencio, tras su sorprendente álbum debut,  y después de haber quedado, momentáneamente, a la deriva, al no continuar trabajando con la discográfica Beggars Banquet. iLiKETRAiNS vuelve a la carga con: ‘He Who Saw The Deep’, un álbum que es producto de un admirable sistema de financiación voluntaria por medio de sus fans. Pero más allá de esta voluntad de independizarse del Mainstream, el cuarteto de Leeds deja muy claro que son mucho más que unos aficionados a los trenes y que son capaces de sobrevivir a un inquietante primer disco.

‘When We Were Kings’ es lo primero que escucharemos, donde notamos una evolución hacia ritmos más movidos y digeribles, siguen siendo ellos, pero dos años después de esa brillante avalancha de desesperación angustiosa que fue ‘Elegies to Lessons Learnt’. Las guitarras nos siguen erizando la piel, aunque esta vez también coquetean con lo habitual; los coros son épicos y constantes  y se mezclan con abrasivas líneas de bajo. ‘A Father’s Son’ deja clarísimo que David Martin es capaz de cambiar de registro, una mejora con respecto a lo que ya conocíamos y, es la canción más digerible del disco. Al punto de poder convertirse en el primer tema de la banda susceptible de sonar en alguna discoteca concurrida por numerosos ‘gafapasta’ que delirarán con ella mientras dirán, suena a Joy Division. Pero antes que esto ocurra, ya han conquistado a más de un seguidor, capaz de apreciar su actual versatilidad rítmica, suficientemente elegante para combinar ritmos pegajosos y atmósferas paroxísticas, sin por ello salir mal parados. ‘We Saw The Deep’ y ‘Hope Is Not Enough’ son una delicia para los amantes de las atmósferas sosegadas,  altamente cargadas de melancolía. ‘Progress Is A Snake’ es  un delirante viaje por ritmos in crescendo, sello inconfundible del grupo. Donde la desesperación se mezcla sorpresivamente con estremecedores picos de euforia. Mención aparte para el baterista Simon Fogal que con precisos cambios de ritmo y potentes secuencias militares nos acribilla en los momentos más inesperados. Llegado este punto ya sabemos que para iLiKETRAiNS, las brujas de Salem o las trágicas expediciones antárticas; han dejado de ser temas de inspiración, para dar paso a un nihilismo mucho más lúcido y universal, que Martin, con esa omnipresente voz de barítono, nos va clavando en cada palabra, sonando, por momentos solemne, por momentos trágico, pero siempre seguro; desnudando una irrefutable desesperanza en el género humano.

También son dignas de mención ‘These Feet of Clay’ y ‘Sirens’ donde encontramos las reminiscencias más cercanas al pasado, aunque adornadas con arreglos de cuerda y electrónicos más estilizados y detallistas. Luego “Sea of Regrets” es el punto más elevado al que los amantes de los trenes han llegado. Ocho minutos de potentes emociones que van aumentando lentamente, abruptos deseos de arrepentimiento sacudiéndose en cada nota  y que no llegan a explotar inmediatamente, sino que van rompiendo poco a poco en nuestro interior y al explotar, es como si nos purificaran en cámara lenta, para luego dejarnos flotando en un silencio parecido a la nada, que poco a poco se llenará de delicadas reverberaciones y sutiles melodías. Sencillamente, soberbio.

Finalmente, el disco decae en las últimas tres canciones, siendo quizás su único punto flaco. Lo cual no opaca para nada este esmerado trabajo de iLiKETRAiNS, un grupo que se consolida como uno de los más interesantes en la verdadera escena independiente. Demostrando que ‘He Who Saw the Deep’ no es sólo un paso adelante en su evolución creativa, sino también la afirmación que se puede hacer un gran disco, siendo fiel a un estilo y sin depender de las grandes discográficas.

Crítica: ‘Wilderness Heart’

Wilderness Heart
Black Mountain
Any: 2010
Nota: 7,75

Si fa unes setmanes parlàvem d’Arcade Fire, ara ho fem d’una altra banda també canadenca que ben bé podria ser el revers tenebrós del septet comandat per Win Butler. Estem parlant de Black Mountain, per a mi, un dels grups de rock en més bona forma. Els de Vancouver tornen a escena amb ‘Widerness Heart’, tercer àlbum d’estudi. Aquí exhibeixen la seva proposta musical passada per un sedàs més pop, accessible i preciosista però igualment commovedora. Per dur a bon port aquest canvi han comptat amb una dupla de luxe a la producció: per una banda, Randall Dunn, que hi posa un pessic de so Seattle a les guitarres  i per l’altra el mític  Dave Sardy (The Doors i Janis Joplin).

Si amb l’obra mestra ‘In the Future’ (2008) apostaven per aprofundir en el rock progressiu i tripós iniciat en el seu àlbum de debut (‘Black Mountain’, 2005), ara viren cap a una concepció de rock més melòdica on encara hi ha bones dosis d’àcid com ho són les excel•lents  ‘Buried By The Blues’, ‘Wilderness Heart’ o ‘Sadie’. Cal reconèixer, però, que Black Mountain ha donat un pas cap a la comercialitat ben entesa amb composicions rockeres més accessibles de menor minutatge on és més fàcil distingir-hi les tornades i uns riffs no tan pesants. Així, ‘The Hair Song’ i ‘Old Fangs’ confirmen un començament dinàmic i aquest no decau gràcies a la presència de  ‘Roller Coster’, ‘Let Spirits Ride’ (aquí sonen com els millors Mudhoney) o ”The Way To Gone’.

Enmig d’aquest rock hi trobem petits oasis folk que donen a l’àlbum certs moments d’intimisme inspirat. En aquest capítol més reposat cal destacar ‘Radiant Hearts’. Aquesta cançó és fantàstica. Conté un arpegi inicial on les notes cauen com gotes de pluja i les veus d’Stephen McBean i Amber Weber juguen a trobar-se a la perfecció. Deliciosa.

Potser els seguidors més hardrockers de Black Mountain diran que és un pas cap a la comercialitat perquè aquí els canadencs ja no s’obsessionen a fer llargues progressions i riffs pesants però el que està clar és que tot i el canvi tenim damunt la taula un tros de disc. ‘Wilderness Heart’ és un àlbum que ens captura a base d’escoltes. I per als que vulguin més múscul que escoltin Manowar.

« Entrades anteriors
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.