“M’encanta escriure. Però només escric per a mi mateix i per al meu propi plaer”
Ha estat l’autor d’una de les novel·les més reconegudes i llegides de la història, i ha marcat l’adolescència de milers de nois i noies arreu del món. El passat 29 de gener ens va dir adéu, als 91 anys, Jerome David Salinger, la ploma que va signar ‘El vigilant en el camp de sègol’. Essent un dels escriptors més influents dels Estats Units, va viure sumit en la reclusió que va triar des del començament de la seva carrera, i sense publicar un treball des de fa quatre dècades.
Aquest menyspreu per la publicitat i l’obstinada defensa de la seva vida privada, tan allunyada de l’exhibició i la sed de fama de la cultura actual, van envoltar Salinger d’un “misteri” que els mitjans de comunicació havien remarcat sovint.
Salinger tenia 32 anys quan va debutar el 1951 amb ‘The Catcher in the Rye’ (‘El vigilant en el camp de sègol’). Aquell llibre, del que se n’han venut més de 60 milions d’exemplars a tot el món, anava adreçat a un públic adult però el seu protagonista aviat es va convertir en l’antiheroi per excel·lència de tota una generació, la dels adolescents crescuts en plena guerra freda, que van veure en les seves crítiques ferotges contra el món i la moral dels anys cinquanta, el reflex de les seves pròpies inquietuds i angoixes.
L’enfrontament entre el món dels joves i el dels adults reflectia també el desig universal de no créixer, l’altra cara d’un dels molts somnis americans i que d’alguna manera, es repeteix generació rere generació -d’aquí el seu èxit universal i perdurable-. La novel·la, en la qual Holden Caufield rememora en primera persona des d’un hospital psiquiàtric els dies posteriors a la seva expulsió del col·legi, es va convertir en novel·la de culte.
La curta obra literària de Salinger també contempla títols excel·lents com ‘Nou Contes’ (1953), ‘Franny i Zoey’ (1961) i el conte ‘Levantad, carpinteros, la viga del tejado y Seymour: una introducción’ (1963). Tots ells s’erigeixen com oasis enmig del desert silenciós que va ser la seva vida. A partir dels anys 70 va desaparèixer de l’escena pública per convertir-se en un ermità. Es va traslladar a Cornish i va fer de la seva casa una mena de fortalesa inexpugnable per a periodistes i curiosos. Trobar-lo es va convertir gairebé en esport nacional per a la premsa, que s’ha passat dècades especulant sobre ell i la seva estranya vida.
L’únic que sabem de la críptica vida de J.D. Salinger fins l’actualitat és el que la seva filla Margaret va publicar l’any 2000 en format de memòries. En elles s’hi retrata a un home que vivia en reclusió, consagrat a la seva obra i tirànic amb els seus familiars. Lliurat primer al budisme, després a la Cienciologia i finalment a la Ciència Cristiana, era un malalt que bevia la seva pròpia orina i estava obsessionat amb la religió.
Però avui, el que a Delirium Tremens volem destacar no són les seves fòbies ni la seva baixesa com a individu sinó la seva capacitat majúscula per escriure. J.D. Salinger en va tenir prou amb una obra per convertir-se en un referent per als qui se senten diferents i agredits pel món que els envolta. El seu estil transmetia desesperança, frustració i menyspreu als seus iguals. Sentiments que deurien calar molt fons en la seva ànima quan va combatre a la Segona Guerra Mundial. En aquells anys de violència i mort, Salinger va fer coneixença amb un altre monstre de la ploma, Ernest Hemingway. Curiosament l’inoblidable autor d’ Adéu a les armes’ sempre va considerar Salinger com “l’escriptor del talent infinit”. Un talent que malauradament es perdrà sense ser llegit si hem de fer cas a les paraules que Salinger va dir en una entrevista concedida a The New York Times el 1974: “Hi ha una pau meravellosa en no publicar. És pacífic. Tranquil. Publicar és una terrible invasió de la meva vida privada. M’agrada escriure. M’encanta escriure. Però escric només per a mi mateix i per al meu propi plaer”.
“La pausa es el talón de Aquiles. Un punto de fuga, la única esperanza” reflexió de Pedro P. a ‘Arrebato’
M’he esperat tres setmanes per emetre una opinió ben mesurada i analítica sobre una de les novetats primaverals de la programació de TV3. Sí, estic parlant del malaguanyat Casal Rock. I dic malaguanyat perquè crec sincerament que amb aquest format de programa Televisió de Catalunya ha desaprofitat una oportunitat fantàstica per promocionar la música rock al nostre país. Com sempre, s’ha perseguit assolir quotes altes d’audiència mitjançant la ridiculització dels protagonistes. Si bé és cert que Casal Rock no és tan deplorable com altres programes de format similar (‘Gran Hermano’, ‘Superivientes’), el problema és que sense voler-ho es ridiculitza els pobres avis que hi participen. Sé que s’ha concebut amb la bona intenció d’arrossegar la gent gran a fer activitats i tenir inquietuds però pel que veig en el meu entorn, poques són les persones que el miren per veure l’esforç que els concursants fan per interpretar cançons rock des d’un punt de vista més que sexagenari. M’explico, la majoria de gent que mira el programa són persones que els fa gràcia veure “aquests avis tocats del bolet”. És a dir, pel sempitern morbo i pel comercialitzat ‘freakisme’. Només faltava veure un ‘Xaval de la Peca’ que més que de mestre de cerimònies sembla que estigui esperant a cobrar el xec que li correspon per donar lliçons als pobres iaios i iaies.
