Crítica: ‘Order of the Black’

{ 22 novembre 2010 @ 2:00 } · { Crítiques de discos }
{ Tags: , } · { Feu un comentari }

Order of the Black
Black Label Society
Any: 2010
Nota: 7

Fa dies un amic em comentava que al Delírium no hi surten gaires novetats del món del metal. I té raó. Potser serà perquè és un gènere que, tot i respectar-lo molt, mai m’ha acabat d’enganxar. Com els còmics de ‘Conan’…

El cas és que fa poc he pogut escoltar ‘Order of the Black’, el vuitè disc d’estudi dels Black Label Society. Me n’havien parlat bé i val a dir que la formació encapçalada per Zakk Wylde firma un treball més que digne. Jo diria que notable. Ho té tot: veus furioses, guitarres contundents, riffs amb personalitat i solos accelerats.

No hi espereu una evolució del metal. A ‘Order of the Black’ no hi ha lloc per a la sorpresa però sí que hi tenen cabuda composicions que funcionen. Les influències són clares: Black Sabath i Pantera. Tots sabem que Zakk Wylde va ser el guitarrista que acompanyava a Ozzy Osbourne i això es nota molt en el so i el plantejament de les cançons. De totes maneres, el que cal remarcar és que el disc funciona en el seu global amb pistes com ‘Crazy Horse’, ‘Overlord’, ‘Parade of the Dead’ o la collonuda ‘Riders of the Damned’. Per mi aquest és el seu punt fort.

També, tal i com manen els cànons del gènere, l’àlbum conté unes quantes baladetes amb piano i arranjaments de corda. Sincerament, això no és el que busco en grups d’aquestes característiques. Tot i que haig de dir que ‘Time Waits For No One’ és xula. El problema és que ‘Order of the Black’ acaba amb un empatx d’aquesta fórmula educlorada. De fet, els útlims tres talls són això. Només en rescataria ‘Junior’s Eyes’ amb una tornada gospel força emotiva.

Ai aquests metaleros! Quan es posen tristos resulten una mica ensucrats…

Lectures: ’1984′

{ 17 novembre 2010 @ 2:00 } · { Lectures }
{ Tags: } · { Comentaris (6) }

1984
George Orwell
Educaula

Ivan Matavera

Qui no s’ha sentit mai vigilat? Qui no ha sentit mai que les estacions de metro estan dotades de càmeres de videovigilància per la nostra seguretat? Anem on anem sempre hi ha una càmera que ens vigila.

La novel·la d’Orwell ja apuntava maneres en aquest sentit. Escrita el 1949, en plena postguerra mundial i el sorgiment del totalitarisme rus, Orwell presenta una societat totalment controlada per un sol i únic poder, el Gran Germà. “El Gran Germà et vigila”, resa el seu lema. El nostre protagonista serà Winston Smith, un treballador del Ministeri de la Veritat, el qual es qüestionarà, des d’un principi, el sistema polític en el que viu.

La novel·la està plena d’imatges contraposades. Per exemple, enfront del Gran Germà, estarà, Goldstein, un líder revolucionari a l’ombra. Davant del Partit Únic, està la Fraternitat, el moviment fora de la llei. Davant el camp, espai únic de llibertat individual, estarà la ciutat, lloc on tothom és vigilat i controlat. Els eslògans principals d’aquesta societat seran: La Guerra és Pau, la Llibertat és Esclavatge, i la Ignorància és Força.

Una altra de les protagonistes de l’obra serà Júlia. Ella i Winston viuran una història d’amor. Tots dos es qüestionen la societat en la que viuen. Tots dos voldran enderrocar al Gran Germà. Tots dos voldran entrar a la Fraternitat. Un tercer personatge en discòrdia serà O’Brien. Un personatge misteriós, distant en un primer moment, però que serà cabdal en el desenllaç de la novel·la.

Així doncs, 1984, és una novel·la plenament actual. Segueixen havent-hi manipulacions per part dels estats, segueix havent-hi, més que mai, una voluntat per controlar tots els nostres moviments i tots els nostres actes. Orwell, exposa a la novel·la tot allò que no vol per a una societat i que ha viscut en primera persona. Fa analogies amb les purgues russes, amb la manipulació de fotografies ordenades per Stalin, amb les SS alemanyes, amb la falange espanyola, etc. També veurem com, en la dita Habitació 101, se sotmet al límit, la resistència humana a les nostres pors i als nostres neguits més profunds.

En definitiva, una història que copsa la nostra atenció des de la primera pàgina del llibre i que sorprèn pel seu desenllaç.

George Orwell (1903-1950), va ser escriptor i periodista britànic. Entre les seves obres més destacades estan ‘Els dies a Birmània’ (1934), ‘Homenatge a Catalunya’ (1938) o ‘Rebel·lió a la granja’ (1945).

Concert: The Walkmen

{ 16 novembre 2010 @ 12:36 } · { Concerts }
{ Tags: , } · { Feu un comentari }

The Walkmen
11/11/2010
Sala Becool
Barcelona

Jordi Teixidó

The Walkmen van obrir puntuals la seva cita a Barcelona, concretament a la petita però acollidora Sala Be Cool, amb un escenari tot ple d’instruments que en plena era digital serien una anacronia, si no fos perquè estan íntimament lligats a l’aposta del grup, clarament vintage. Les 200 persones que hi havia de públic, possiblement atretes per la bona acollida del seu últim àlbum “Lisbon”, esperaven veure què els oferiria aquest grup relativament desconegut.

A la segona cançó ja tenien al públic a la butxaca, amb un so realment bo, i amb un Hamilton Leithauser, que exercia d’hipnòtic frontman amb els seus gestos i posat elegant i distant tot monopolitzant les mirades del públic. El grup va sonar realment compenetrat, donant intensitat al so dels àlbums, dinamisme i contundència a les composicions, i sense deixar que el ritme ni l’interès del concert minvéssin.Van centrar el seu repertori en el seu últim disc. Després d’una hora de concert van atacar amb una tanda de bisos on van incloure l’adrenalínica ‘The Rat’, que ens va deixar a tots amb bon gust de boca i els ànims ben alts.

Amb tot, The Walkmen es presenten en el seu directe com un grup a tenir en compte. És ara, amb el seu sisè llarga durada, on els mitjans i el públic els hi ha parat la atenció que es mereixen, amb un concert de gran qualitat musical, on s’haurà de veure cap a on dirigeixen el seu so en properes entregues. De moment, l’únic però que se’ls hi pot retreure és la poca varietat de les seves composicions.

Tot i així, ho tenen de cara per evolucionar bé, així que estarem a l’aguait.

Concert: BRMC, com en els vells temps…

{ 12 novembre 2010 @ 17:00 } · { Concerts }
{ Tags: , } · { Comentaris (3) }

Black Rebel Motorcycle Club
11/11/2010
Apolo
Barcelona

Quan un comença a veure cervesa perd el món de vista i entra en una espiral on el factor temps és el de menys. Però si el que es té entre mans és anar a veure un concert tan esperat com el de Black Rebel Motorcycle Club a la sala Apolo, aleshores es pot considerar una negligència deixar-se portar per una bona conversa i aquella sensació tan especial que et proporciona una rossa ben fresqueta. Dic això perquè quan vaig arribar al concert Peter Hayes, Robert Been i Leah Shapiro ja anaven per la tercera del setlist. En aquells moments sonava un dels seus clàssics més indiscutibles, la dolorosa ‘Red Eyes and Tears’. Abans, segons ens van explicar correligionaris de la fe fosca, havien sonat ‘War Machine’ i ‘Mama Taught Me Better’, dues peces incloses en el seu darrer treball d’estudi, el notable ‘Beat The Devil’s Tatoo’ (2010). Una arrencada furiosa per encendre al públic tal i com manen els cànons rockers.

Damunt de l’escenari s’hi estava el colossal Peter Hayes, un home especial. Un guitarrista capaç d’omplir tota l’estrofa. Un mestre del shoegaze capaç de vestir les cançons amb infinites distorsions plenes de matissos. Dissonàncies, confuses harmonies que t’aclaparen i et prenen presoner d’un estat de confusió gratificant. Moments en que no es pensa sinó que se sent. Pur rock and roll. En aquest apartat van ser magnífiques les rockeres ‘Bad Blood’ i ‘Beat The Devil’s Tatoo’.

Arribat a l’equador de l’actuació els de San Francisco es van prendre un respir tot rescatant composicions més properes a la seva vessant més acústica com la pessimista i reflexiva ‘Long Way Down’ o la marxosa ‘Ain’t No Easy Way’ on Hayes es va tornar a sortir amb l’slide i l’harmònica. Després se succeirien ‘Aya’, ‘Berlin’ i ‘Weapon of Choice’ per portar-nos de forma ascendent a un dels moments climax de la nit. Just aleshores va sonar la línia de baix de ”Whatever happened To My Rock N’ Roll’ que va servir de tret de sortida perquè tothom comencés a saltar amb fúria. Un d’aquells moments en que t’adones per què la sala Apolo és un dels llocs més carismàtics de Barcelona. Enlloc més es nota tremolar tant el terra. Coses de la fusta…

Robert Been va refredar l’ambient amb tres cançons de l’aclamat ‘Howl’ on les guitarres acústiques i el piano van tornar a ser protagonistes. Van sonar ‘Promise’, ‘A Fine Way To Lose’ i la rítmica ‘Shuffle Your Feet’. Just quan entre el públic se sentia alguna veu que reclamava més distorsió va tornar a aparèixer en escena la prodigiosa pedalera de Peter Hayes acompanyada d’una gran aportació de Been al baix. El resultat, l’obscura, enigmàtica i abrupta ‘Half-State’, en la meva opinió, un dels moments més rematadament collonuts de l’actuació. Guitarres saturades de distorsió, riffs poderosos i unes veus que no es passegen per les melodies habituals a les que estem acostumats. Et deixen sense paraules.

A totes aquestes feia més d’una hora que els BRMC ens delectaven amb la seva particular manera d’entendre el rock i per què no, de sentir la vida. Gràcies a una il·liminació austera però molt suggerent es van erigir com el que són: una banda colossal que estima la música, que cuida al més mínim detall el seu so i que, en definitiva, no s’està per collonades.

Per posar punt i final al gruix del concert van reprendre la seva vertent més rockera amb les furioses ‘Conscience Killer’ i ‘Six Barrel Shotgun’. I aleshores què? Aleshores va esclatar una altra bomba incendiària: ‘Spread Your Love’. Gots de cervesa volant pels aires, gent saltant entre el públic i la imatge de veure la nuca de Peyote Boy agitant-se convulsament davant meu. Impagable.

Després de deu minuts amb el públic reclamant la seva presència els californians van tornar a l’escenari. Peter Hayes va irrompre rasgant els acords de la collonuda ’666 Conducer’. A destacar la gran feina de Leah Shapiro que ha deixat The Raveonettes seduïda pel costat fosc de BRMC. És bonica, té talent i li sobra mala llet per colpejar impertorvable la bateria. És una piconadora imparable que et porta per on vol.

Va finiquitar el concert ‘Shadows Keeper’ en forma d’una nova lliçó magistral de Peter Hayes. En total dues hores. Com en els vells temps. Que prenguin nota els popis indies fofos. Rock is not dead.

Cinema: ‘Barcelona era una fiesta’ (Underground 1970-1983)

{ 12 novembre 2010 @ 2:00 } · { Cinema }
{ Tags: } · { Comentaris (8) }

Barcelona era una fiesta (Underground 1970-1983)
Dir:Morrosko Vila-San-Juan
Int:Pau Riba,Mariscal,Nazario
Nota: 7

Jorgehipster

“La cultura que ens ha arribat i ens venen no serveix. Això és una puta merda. Estem anant contra el iceberg…bé doncs, proposem una contracultura”. Con estas palabras, Pau Riba nos explica la efervescencia transgresora que se vivió en Barcelona a partir de los últimos años de la dictadura. Lo hace dentro del documental dirigido por Morrosko Vila-San-Juan: Barcelona era una fiesta (Underground 1970-1983). Film que abrió la última edición del festival internacional de cine y documental musical In-Edit.

Acudí con una gran expectación a ver el documental, pues para ser franco, no conocía prácticamente nada sobre la contracultura en la Barcelona de aquella época, teniendo en cuenta que crecí y me pervertí con la contracultura peruana. Es más la pregunta: ¿Realmente existió? Rondaba mi cabeza. Grande fue mi sorpresa cuando me encontré dentro de una sala abarrotada por un público variopinto, aunque mayoritariamente “gafapasta”. El documental se constituye en uno de los primeros intentos por explicar el fenómeno contracultural catalán, echando mano de imágenes inéditas que nos acercan a las distintas vertientes que desarrolló. Recurriendo al testimonio de voces autorizadas de la época, desfilan imbuidos de una estética fanzine, además del ya citado Pau Riba: Mariscal, Nazario, Pepe Ribas, Onliyú, Miguel Gallardo, Quim Monzó, Ramón de España, entre otros. Y en casi una hora de metraje, nos van contando la vida y milagros de un grupo de jóvenes que estaban dispuestos a dinamitar sin contemplaciones la cultura oficial del franquismo y que transitaban fascinados entre las repercusiones del mayo francés y el hipismo norteamericano, haciendo una escala obligatoria en Formentera como requisito indispensable para cambiar el uniforme de colegio católico por los pantalones de campana y la estrella negra. Encontrando en el festival Canet Rock y las Jornadas Libertarias del 75 al 77 el inicio de un viaje desbocado que en sus alucinados ojos hará brillar publicaciones como Star, Disco Exprés, Ajoblanco, etc. Aquellas noches interminables donde Zeleste fue el epicentro de una fiesta donde el mundo se reinventaba al son del punk y la psicodelia, y donde la ingenuidad bailaba de una manera tan frenética que incluso parecía experta, y allí envalentonada se lanzó a las calles para convertirlas en un delicioso cabaret. Esa fiesta en la que el sexo libre y un amplio espectro de drogas parecían afirmar la libertad. Donde los valores libertarios sedujeron a más de uno y que a comienzos de los ochenta chocaría con el muro de concreto levantado por la oficialidad dictada por la transición.

Al escuchar los aplausos del respetable, pensé que ya no era un ignorante en la materia,  pero también me queda la sensación que el material audiovisual recopilado, además de ser un punto fuerte por lo inédito, también termina condicionando en gran medida una limitada exploración de todas la manifestaciones del fenómeno al no ser muy variado, y que la estética propuesta sin ser errada, podría haber sido más visceral, pues terminamos asistiendo a una contemplación nostálgica por parte de los supervivientes de dicho movimiento, menospreciando las posibilidades narrativas de un film que transpire iconoclasia en todos los sentidos, leyendo entre líneas la trascendencia del movimiento. A pesar de ello, salí emocionado del cine y agradecido de la experiencia, pensando en las prohibiciones que gobiernan la ciudad condal de nuestros días, en su insípida sofisticación, en el comportamiento artificioso de muchos de sus habitantes. Allí, en la salida, vislumbré lo auténtico, estaba reconstruido y a la vez dinamitado.

Les entrades més recents » · « Entrades més antigues
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.