Delirium Tremens

Black Rebel Motorcycle Club
11/11/2010
Apolo
Barcelona

Quan un comença a veure cervesa perd el món de vista i entra en una espiral on el factor temps és el de menys. Però si el que es té entre mans és anar a veure un concert tan esperat com el de Black Rebel Motorcycle Club a la sala Apolo, aleshores es pot considerar una negligència deixar-se portar per una bona conversa i aquella sensació tan especial que et proporciona una rossa ben fresqueta. Dic això perquè quan vaig arribar al concert Peter Hayes, Robert Been i Leah Shapiro ja anaven per la tercera del setlist. En aquells moments sonava un dels seus clàssics més indiscutibles, la dolorosa ‘Red Eyes and Tears’. Abans, segons ens van explicar correligionaris de la fe fosca, havien sonat ‘War Machine’ i ‘Mama Taught Me Better’, dues peces incloses en el seu darrer treball d’estudi, el notable ‘Beat The Devil’s Tatoo’ (2010). Una arrencada furiosa per encendre al públic tal i com manen els cànons rockers.

Damunt de l’escenari s’hi estava el colossal Peter Hayes, un home especial. Un guitarrista capaç d’omplir tota l’estrofa. Un mestre del shoegaze capaç de vestir les cançons amb infinites distorsions plenes de matissos. Dissonàncies, confuses harmonies que t’aclaparen i et prenen presoner d’un estat de confusió gratificant. Moments en que no es pensa sinó que se sent. Pur rock and roll. En aquest apartat van ser magnífiques les rockeres ‘Bad Blood’ i ‘Beat The Devil’s Tatoo’.

Arribat a l’equador de l’actuació els de San Francisco es van prendre un respir tot rescatant composicions més properes a la seva vessant més acústica com la pessimista i reflexiva ‘Long Way Down’ o la marxosa ‘Ain’t No Easy Way’ on Hayes es va tornar a sortir amb l’slide i l’harmònica. Després se succeirien ‘Aya’, ‘Berlin’ i ‘Weapon of Choice’ per portar-nos de forma ascendent a un dels moments climax de la nit. Just aleshores va sonar la línia de baix de ”Whatever happened To My Rock N’ Roll’ que va servir de tret de sortida perquè tothom comencés a saltar amb fúria. Un d’aquells moments en que t’adones per què la sala Apolo és un dels llocs més carismàtics de Barcelona. Enlloc més es nota tremolar tant el terra. Coses de la fusta…

Robert Been va refredar l’ambient amb tres cançons de l’aclamat ‘Howl’ on les guitarres acústiques i el piano van tornar a ser protagonistes. Van sonar ‘Promise’, ‘A Fine Way To Lose’ i la rítmica ‘Shuffle Your Feet’. Just quan entre el públic se sentia alguna veu que reclamava més distorsió va tornar a aparèixer en escena la prodigiosa pedalera de Peter Hayes acompanyada d’una gran aportació de Been al baix. El resultat, l’obscura, enigmàtica i abrupta ‘Half-State’, en la meva opinió, un dels moments més rematadament collonuts de l’actuació. Guitarres saturades de distorsió, riffs poderosos i unes veus que no es passegen per les melodies habituals a les que estem acostumats. Et deixen sense paraules.

A totes aquestes feia més d’una hora que els BRMC ens delectaven amb la seva particular manera d’entendre el rock i per què no, de sentir la vida. Gràcies a una il·liminació austera però molt suggerent es van erigir com el que són: una banda colossal que estima la música, que cuida al més mínim detall el seu so i que, en definitiva, no s’està per collonades.

Per posar punt i final al gruix del concert van reprendre la seva vertent més rockera amb les furioses ‘Conscience Killer’ i ‘Six Barrel Shotgun’. I aleshores què? Aleshores va esclatar una altra bomba incendiària: ‘Spread Your Love’. Gots de cervesa volant pels aires, gent saltant entre el públic i la imatge de veure la nuca de Peyote Boy agitant-se convulsament davant meu. Impagable.

Després de deu minuts amb el públic reclamant la seva presència els californians van tornar a l’escenari. Peter Hayes va irrompre rasgant els acords de la collonuda ’666 Conducer’. A destacar la gran feina de Leah Shapiro que ha deixat The Raveonettes seduïda pel costat fosc de BRMC. És bonica, té talent i li sobra mala llet per colpejar impertorvable la bateria. És una piconadora imparable que et porta per on vol.

Va finiquitar el concert ‘Shadows Keeper’ en forma d’una nova lliçó magistral de Peter Hayes. En total dues hores. Com en els vells temps. Que prenguin nota els popis indies fofos. Rock is not dead.