Delirium Tremens

Persèpolis
Marjane Satrapi
Norma Editorial

‘Persèpolis’ és la història autobiogràfica de la dibuixant iraniana Marjane Satrapi, la història de com va créixer en un règim fonamentalista islàmic que l’acabaria duent a abandonar el seu país. El còmic comença a partir de l’any 1979, quan Marjane té deu anys i des de la seva perspectiva infantil és testimoni d’un canvi social i polític que posa fi a més de cinquanta anys de regnat del sha de Pèrsia a Iran i dóna pas a una república islàmica.

Val a dir que ‘Persèpolis’ no és només la crua història d’un país sinó que també és una encertada reflexió sobre temes tan universals com el dret a la diferència en els seus diferents vessants (homosexualitat, política, etc) o el procés de maduració i individuació de l’ésser humà des que és petit fins que assoleix la seva plenitud com a adult.

Cal aclarir que el dibuix de Satrapi és un factor que irrita els puristes del gènere. En la seva defensa es pot dir que la pròpia autora reconeix que “al principi dibuixava molt malament”. Tot i així resulta sorprenentment apropiat per al to del primer lliurament de la història, ja que el grafisme recorda als dibuixos infantils i augmenta la sensació d’estar observant el món precisament a través dels ulls d’una nena. 

A més de bones crítiques tant en publicacions especialitzades en còmic com en premsa generalista i un considerable èxit de vendes per a una obra de les seves característiques, ‘Persèpolis’ ha recollit una bona llista de premis i nominacions en els principals guardons del sector. A França va rebre en el Saló del Còmic d’Angouleme el Premi a l’Autor Revelació del 2001 pel seu primer àlbum i el Premi al Millor Guió el 2002 pel seu segon volum. A Estats units va ser nominat doblement en els Premis Eisner 2004, en les categories de Millor Novel·la Gràfica i Millor Obra Estrangera, i va repetir nominació en l’edició de 2005 en la categoria de Millor Obra Estrangera. A Catalunya va ser nominada en els Premis del Saló del Còmic de Barcelona en la categoria de Millor Obra Estrangera de 2002.  Per últim cal destacar que el 2007 es va fer la versió cinematogràfica del còmic amb una gran rebuda tant de públic com de crítica.

Predicador
Garth Ennis, Steve Dillon
Planeta DeAgostini

Jordi Teixidó

Un predicador d’un poble perdut de Texas, la seva antiga parella que li encanten les armes i un vampir irlandés, decideixen anar a buscar a Déu, ja que  aquest ha deixat el Cel i ha fotut el camp deixant-ho tot i sense donar explicacions.

Aquest delirant punt de partida és el resum de l’argument d’aquest còmic de la línea Vertigo de l’editorial americana DC comics, i que ara recupera la editorial Planeta, en un edició de dos volums més un altre amb extres i spin-offs dels personatges que van apareixent al llarg de la col·lecció. La relació qualitat-preu és immillorable, 35 euros el volum que consta de 800 pàgines aproximadament.

Potser algun lector ha parat de llegir després del primer paràgraf,  tirat enrere per culpa d’aquest argument absurd. Gran error. ‘Predicador’ és una història que veu de molts estils cinematogràfics: Road movie, thriller, western, terror… tot ben servit amb uns diàlegs enginyosos i de vegades intranscendents, al més pur estil Tarantino, molta violència gratuïta, humor negre i sobretot, irreverència.

La història ens portarà per un viatge a la Amèrica més sonada i bruta, des dels rednecks de Texas fins la modernitat de Nova York, passant pels pantans de Louissana… A mesura que avança la història els personatges es van perfilant cada vegada més, donant molta profunditat i dimensió a cadascun d’ells. Des dels sermons conservadors de Jesse Custer, el predicador que dóna nom al còmic, les bromes animals de Cassidy, o la dura i a la vegada tendra, Tulip. Amb tot, la recerca de Déu no és res més que un pretext per deixar-nos portar per les aventures d’aquest trio de bergants.

Garth Ennis, guionista irlandès i enfant terrible del món del còmic fa la seva obra més rodona, que per cert, mai podrà superar. I Steve Dillon, el dibuixant que es manté en tota la col·lecció regular, sempre està dins de la correcció, tot i que gradualment va minvant la qualitat del seu dibuix mostrant símptomes d’esgotament (Feu la prova, agafeu la primera plana del còmic i l’última). Aquest seria l’únic punt feble de l’obra, i és una veritable pena.

No busqueu un còmic de grans reflexions, ni res similar als àlbums europeus. Busqueu diversió,  humor tarantinià (si això es pot fer servir d’etiqueta), ingeni i sobretot, grans personatges, pilars amb els que es sustenta la història. Tota una dignificació al còmic pels adults que no es volen avorrir. Pura diversió sense complexes.

Per cert, està prevista l’adaptació cinematogràfica per al 2011, dirigida per ……… Sam Mendes!

V de Vendetta
Alan Moore & David Lloyd
Planeta-DeAgostini

“¿Querías matarme? Bajo esta capa no hay carne ni huesos que matar. Sólo hay una idea. Las ideas son a prueba de balas.”

Realitzada originalment per a la revista britànica ‘Warrior’, va quedar inacabada quan aquesta va tancar el 1984 i no es va culminar fins que l’èxit obtingut per Alan Moore amb ‘Watchmen’ va propiciar que fos represa i finalment acabada el 1988 per ésser publicada per DC Comics amb format de sèrie de deu episodis.

‘V de Vendetta’ s’inscriu clarament en la línia de les novel•les a l’estil de ’1984′ de George Orwell, ‘Un món feliç’ d’Aldous Huxley i ‘Farenheit 451′ de Ray Bradbury, tres obres que presenten la rebel•lió d’individus enfront d’estats totalitaris que controlen tots els aspectes de la seva vida i pensament. ‘V de Vendetta’ se situa en un escenari futurista (en el moment de la seva realització, l’any 1997 estava a 15 anys vista) i té un missatge polític de fons. Més enllà de les novel•les citades anteriorment, ‘V de Vendetta’ també conté influències de Robin Hood (aquell qui fot als rics per ajudar els pobres) o fins i tot de ‘El comte de Montecristo’ posant la venjança com a motor de les accions del protagonista.

A ‘V de Vendetta’ no hi ha concessions. La història és tenebrosa i el dibuix reforça una vegada i una altra la indefensió, la brutalitat, el desemparament de tots els personatges, bons i dolents (si es pogués parlar en termes tan puristes), víctimes i botxins (rols que s’intercanvien una vegada i una altra conforme avança el relat), venjadors que no troben la pau i venjats que agraeixen la mort. El treball de David Lloyd treu partit de les seves limitacions com a artista i en el seu domini del contrallum retrata una societat anglesa extrapolada a la submissió de la barbàrie. Es respira l’ambient enfangat dels carrers humits, l’opressió dels llocs tancats i la mort. El grapat de personatges que pobla aquesta història té un element comú: tots estan sols.

From Hell
Alan Moore & Edie Campbell
Planeta d’Agostini

‘From Hell’ és un treballat tractat sobre la misteriosa figura d’uns dels assassins més cèlebres de la història, l’arxifamós ‘Jack el Destripador’ (Jack The Ripper). Aquesta novel·la gràfica té com a punt de partida la teoria d’Stephen Knight, segons la qual els assassinats realitzats per aques monstre de finals del segle XIX serien el resultat d’una conspiració massònica i reial per tal d’ocultar el naixement d’un fill il·legítim del príncep Albert, Duc de Clarence, nét de la reina Victoria. Val a dir que el seu autor, Alan Moore, afirma en l’apèndix de l’obra que no subscriu aquesta hipòtesi sobre els assassinats, però que ho va considerar un interessant punt de partida per a narrar la història.

Més enllà de les controvèrsies sobre la identitat o dels motius que van impulsar al cèlebre assassí, el veritable interès de l’obra de Moore és realitzar un retrat profundament crític de l’Anglaterra victoriana. Les desigualtats socials d’aquesta època -l’edat daurada de l’Imperi Britànic- apareixen palesos en un dels capítols de la història on es contrasta la jornada quotidiana de l’opulent doctor Gull i d’una de les seves miserables víctimes, la prostituta Polly Nichols.

Val a dir que el tractament  de les il·lustracions que fa Eddie Campbell és cabdal. Contrasten imatges dolces, suaus i fins a estereotipades de la vida social de l’elit  londinenca, amb dibuixos sinistres on  l’excés de ratlles fosques  donen forma als personatges i a la ciutat. L’objectiu de tot plegat és fer de la capital britànica un abocador de misèria, vicis i amoralitat. Tot Londres, des de la Reina fins a l’última de les prostitutes, és un “infern”, i el Doctor Gull n’és el seu rei.

Els punts àlgids d’aquesta obra mestra d’Allan Moore són un pròleg introductori on se’ns explica de forma molt detallada la interessant vida oculta de les organitzacions massòniques de finals del segle XIX a l’Anglaterra victoriana. L’exposició va més enllà de la narració de fets i dades per prendre un to basat en l’ocultisme que fan d’aquesta introducció una autèntica delícia. El desenllaç repren aquest to màgic de l’inici per culminar en un clímax operístic total.

Alan Moore (Northampton, 18 de novembre de 1953) és un escriptor britànic conegut pel seu treball com a creador i guionista de novel·les gràfiques. Les seves obres més conegudes són ‘V de Vendetta’, ‘From Hell’ i ‘Watchmen’.

Maus: Relat d’un supervivent
Art Spiegelman
Inrevès Edicions

‘Maus: Relat d’un supervivent’ és una novel·la gràfica del dibuixant jueu d’origen polonès Art Spiegelman que relata com son pare va sobreviure a l’Holocaust a la Polònia de la Segona Guerra Mundial, al camp de concentració d’Auschwitz. La història s’explica sense ocultar detalls de tot tipus, la qual cosa, a la pràctica, fa més humans i “reals” els seus protagonistes. Així, el còmic comença amb una visita d’Art a son pare, a qui feia temps que no veia. A partir d’aquí, Art convenç el Vladek perquè li expliqui les seves vivències durant la Segona Guerra Mundial per a crear un còmic amb la seva història.

Val a dir que Spiegelman va més enllà de l’Holocaust per a instal·lar-se en la psicologia del supervivent en un intent de desfer l’embolic de la seva relació pare-fill, de l’ombra d’una mare suïcida i del fantasma d’un germà sacralitzat al que mai va conèixer.

Un aspecte molt original de ‘Maus’ és que Art Spiegelman utilitza animals antropomòrfics: ratolins per a representar els jueus (Maus significa ratolí en alemany), gats per als alemanys, porcs per als polonesos, granotes per als francesos, cèrvols per als suecs i gossos per als nord-americans. L’elecció és deliberada, una metàfora sobre la ratera en què es va convertir la Polònia ocupada per als jueus, i com es van sentir traïts per la resta dels polonesos. El dibuix és en blanc i negre, amb un traç angulós i nerviós influenciat per l’expressionisme.

‘Maus’ està considerat unànimement per la crítica com un dels millors còmics de la història. A més, es tracta d’un dels escassos còmics que no només va transcendir al gran públic sinó que ho va fer amb un reconeixement notable: va rebre un dels prestigiosos Premis Pulitzer el 1992, una beca de la Fundació Guggenheim i va donar lloc a una exposició al Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA).

Art Spiegelman (Estocolm, 15 de febrer de 1948) és un dels historietistes contemporanis més influents, tant pels seus còmics com pel seu treball d’estudi i recopilació dintre del mitjà de les vinyetes i els relats. Ha influït notablement a la generació més jove d’autors nord-americans com ara Craig Thompson o Alex Robinson.