Delirium Tremens

Halcyon Digest
Deerhunter
Any: 2010
Nota: 9

Sovint hi ha discos correctes, discos agradables per a l’oïda, discos ballables, discos notables i fins i tot discos d’èxit inesperat. Però molt de tant en tant hi ha autèntiques creacions úniques i irrepetibles. Per mi, ‘Halcyon Digest’ de Deerhunter és un dels millors discos de l’any, si no, el millor. Potser és que em va caure a les mans en el moment adequat i que aquell dia estava girat però feia temps que no gaudia tant escoltant un disc. I és curiós perquè es tracta d’un treball de difícil digestió que requereix unes quantes escoltes abans no t’adones que el que aquests paios d’Atlanta es porten entre mans és autèntica canyella fina. Jo en aquell moment vaig sentir l’eufòria d’aquell cercador de fortuna que ensopega inesperadament amb una interminable veta d’or.

Deerhunter no són pas uns desconeguts per aquells als que els agrada moure’s en circuits molt allunyats de la comercialitat. I no em refereixo només a la vomitiva radiofórmula sinó també al cartell de bandes indie-mainstream que ens arriben cada dia per després desaparèixer amb més pena que glòria que un kleenex. A la seva esquena ja tenen dos discos tan esplèndids com abruptes: Cryptograms (2007) i Microcastle (2008). Gràcies a aquest saber fer s’han convertit en hereus directes de l’escena underground més pura iniciada amb la Velvet Underground i continuada per Sonic Youth. Al capdavant hi brilla en Bradford Cox, un jove de només 28 anys que irradia una aura molt similar a la de David Bowie o Lou Reed.

‘Halcyon Digest’ ofereix en safata un compendi d’onze pistes ideals per caminar pel fil de la navalla on les influències són molt variades. Pel meu gust sobresurten de la resta l’incomensurable ‘Desire Lines’, l’addictiva ‘Revival’ i la refrescant ‘Helicopter’. En la primera, el guitarrista Lockett Pundt se surt amb un tram final de més de dos minuts que conté un punteig que et conduirà cap a l’èxtasi. ‘Revival’ és una obra artesanal que recorda al millor Beck i val a dir, actua de coitus interruptus perquè Cox dosifica el talent per a les peces més accessibles. És un sàdic que no busca oferir facilitats a l’oient. I finalment, dins d’aquesta santíssima trinitat està l’etèria ‘Helicopter’.

Però que el meu deliri no us confongui. ‘Halcyon Digest’ és més que aquestes tres cançons. Què me’n dieu de la hipnosi inicial d’Earthquake’ o les guitarres made in Smiths de ‘Memory Boy’. També hi brillen les referències als anys 50. Quan sona l’estupenda ‘Don’t Cry’, es casa de forma brillant el noise amb aquella dècada. I el mateix passa amb ‘Basement Scene’. A ‘Coronado’ l’esperit Bowie sona, contra tot pronòstic, acompanyat d’un saxo que encaixa d’allò més bé. Sí, sí, un saxo!

I per acabar, els molt cabrons deixen caure com qui no vol la cosa una última perla. ‘He Would Have Laughed’, un tribut exquisit al seu admirat i difunt Jay Reatard.

Collons! Ja compto els dies que falten per veure’ls el 15 d’abril a l’Apolo. Fer campana seria un crim!