Posts Tagged ‘folk’

‘Grace’

{ 10 febrer 2010 @ 2:00 } · { Discos imprescindibles }
{ Tags: , , , } · { Feu un comentari }

Àlbum: Grace
Artista: Jeff Bucley
Discogràfica: Columbia Records
Any: 1994

‘Grace’ de Jeff Buckley és una obra immortal que va més enllà de modes i moments històrics. L’únic disc d’estudi del malaguanyat cantautor californià és una creació perfecta nascuda directament de l’ànima sensible del fill de Tim Buckley. ”La música és infinita. I encara que m’he enamorat incomptables vegades amb tota mena de músiques d’arreu del món… totes tenen una cosa en comú. Aquesta cosa crec que simplement es diu llibertat”, explicava Buckley en una entrevista a l’hora de raonar la manera de concebre la seva professió.

Al llarg d’aquest disc publicat el 1994 s’hi contempla un amor pur i gairebé excessiu per l’art de compondre melodies. Buckley sempre va aparèixer com un instrument gairebé cec, un indivudu atravessat i posseït per la música en el seu estat més pur i bell. L’esperit de la música semblava posseir al poeta i el transformava en un ésser bipolar que es movia inesperadament entre l’èxtasi i la depressió.

‘Grace’ no va ser un èxit de vendes però si que va tenir una entusiasta acollida entre la crítica especialitzada. Amb els anys el disc s’ha anat pupularitzant cada vegada més gràcies a l’atemporalitat de les composicions de Buckley, difunt el 1997 en extranyes circumstàncies quan nedava pel riu Wolf River (Tennessee). El mite de ‘Grace’ naixia amb la mort del seu creador. Des d’aleshores el cançoner de ‘Grace’ s’ha anat popularitzant entre el gran públic, molt especialment gràcies a la versió que conté d’Hallelujah’, un tema de Leonard Cohen. Val a dir també, que la influència musical de Jeff Buckley sobre d’altres músics ha estat notòria i artistes tan diversos com PJ Harvey, Chris Cornell (Soundgarden), Thom Yorke (Radiohead), Jimmy Page (Led Zeppelin), Ruffus Wainwright o Matt Belamy (Muse) han reconegut la seva admiració pel music californià.

A nivell musical, es tracta d’un disc amb una sonoritat inestable marcada per esclats de fúria elèctrica que s’acompassaven amb moments de nuesa i recolliment singulars, en els quals tot se sostenia sobre la veu prodigiosa de Buckley. Cal destacar també el gran treball del productor del disc, Andy Wallace, que molt encertadament va saber donar-li aquest so immaculat i cristal·lí que sap ocultar-se quan la veu de Buckley apareix amb absoluta nuesa per fer estralls en la part més sensible de la nostra ànima. Art amb MAJÚSCULES.

Les cançons

1. “Mojo Pin” (Jeff Buckley, Gary Lucas) – 5:42
2. “Grace” (Jeff Buckley, Gary Lucas) – 5:22
3. “Last Goodbye” (Jeff Buckley) – 4:35 [1]
4. “Lilac Wine” (James Shelton) – 4:32
5. “So Real” (Jeff Buckley, Michael Tighe) – 4:43
6. “Hallelujah” (Leonard Cohen) – 6:53
7. “Lover, You Should’ve Come Over” (Jeff Buckley) – 6:43
8. “Corpus Christi Carol” (Benjamin Britten) – 2:56
9. “Eternal Life” (Jeff Buckley) – 4:52
10. “Dream Brother” (Jeff Buckley, Mick Grondahl, Matt Johnson) – 5:26

‘Blind Melon’

{ 26 gener 2010 @ 2:00 } · { Discos imprescindibles }
{ Tags: , , } · { Comentaris (2) }

Àlbum: Blind Melon
Artista: Blind Melon
Discogràfica: Capitol Records
Any: 1992

La història de Blind Melon és ben peculiar. Autors de dos magnífics discos a principis dels 90 van passar completament desapercebuts per un gran públic que curiosament estava bolcat amb bandes de perfil molt similar com Guns n’ Roses o Pearl Jam. Dic que és curiós perquè aquest quartet de Los Angeles va firmar un disc de debut que amb els anys s’ha convertit en objecte de culte. L’homònim ‘Blind Melon’ conté un grapat d’enormes cançons que si les hagués signat Axl Rose les titllaríem d’obres mestres.

Blind Melon ho tenien tot per convertir-se en el que els anglosaxons anomenen ‘Next Big Thing’. Posseïen una col·lecció de cançons molt inspirades i tenien un cantant amb una veu privilegiada i una imatge carismàtica (Shannon Hoon). Si a tot això li sumem que companys de generació com Guns n’ Roses, Pearl Jam o Soundgarden sempre els van donar suport a l’hora de projectar la seva carrera, no s’explica com el grup sempre va acabar transitant per un segon pla en l’escena musical del moment. Potser els va faltar volar del niu per si sols sense ser apadrinats per ningú.

La proposta de Blind Melon sovint es va comparar amb la de Guns n’ Roses per la similitud de les veus entre Axl Rose i Shannon Hoon. Però només tenien aquesta peculiaritat en comú. El quartet californià bevia d’influències més folk i pop a l’hora de construir el seu discurs musical. El resultat era un rock melòdic que no va acabar de quallar entre una massa que en aquells moments preferia major contundència. Rick Parashar, conegut per ser el productor de ‘Ten’ de Pearl Jam, es va encarregar de la producció del disc de debut de Blind Melon. L’àlbum no va tenir molta repercussió immediata tot i que el single ‘No Rain’ va escalar força posicions en el Billboard de 1992.

La sort del grup es va veure truncada quan el 21 d’octubre de 1995, el cos Shannon Hoon va ser trobat sense vida dins la furgoneta de gira de la banda. L’autòpsia posterior va determinar que la causa de la mort havia estat per una sobredosi de cocaïna. Des d’aquell dia, i per coses de la vida, la llegenda de Blind Melon ha anat creixent i actualment és considerat un dels grups maleïts dels anys 90. Lamentablement, la mort sempre revaloritza l’obra d’un artista.

La popularitat de Blind Melon entre els sectors indies havia crescut tant en els darrers anys que els supervivents de la banda es van veure amb forces per buscar un nou cantant, compondre nou disc i fer una gira de retorn.

Les cançons

1. “Soak the Sin” – 4:01
2. “Tones of Home” – 4:26
3. “I Wonder” – 5:31
4. “Paper Scratcher” – 3:14
5. “Dear Ol’ Dad” – 3:02
6. “Change” – 3:41
7. “No Rain” – 3:37
8. “Deserted” – 4:20
9. “Sleepyhouse” – 4:29
10. “Holyman” – 4:47
11. “Seed to a Tree” – 3:29
12. “Drive” – 4:39
13. “Time” – 6:02

Crítica: ‘What Will We Be’

{ 25 novembre 2009 @ 2:00 } · { Crítiques de discos }
{ Tags: , } · { Feu un comentari }

What Will We Be
Devendra Banhart
Any: 2009
Nota: 6

El hippie més de moda del panorama actual torna amb ‘What Will We Be’, el seu primer treball per a una multinacional (Warner Bros). En aquest nou disc el tal Banhart continua apostant per la barreja de folk, la psicodèlia i els ritmes llatins i brasilers que tant bon resultat li havien donat fins ara. El resultat de la maniobra és un disc que exhibeix un to relaxat i complaent, ideal per a una tarda de lectura a casa però amb poques pistes que cridin realment l’atenció.

Les cançons discorren sense grans esrtirabots i sortides de to. El problema del disc és que la proposta de Banhart ja no sona fresca com en treballs anteriors. Aquí, els clixés es converteixen en mera fórmula i poca capacitat per canviar de discurs malgrat la riquesa inicial de la proposta. Tot i la menor inspiració, ‘What Will We Be’ conté alguna composició destacable com la dolça ‘Angelika’, l’optimista ‘Goin’ Back’ o la psicodèlica ‘Rats’ però en l’altre costat de la balança hi trobem cançons anodines i avorrides com ‘Chin Chin & Muck Muck’, ‘Brindo’, ‘Marina Lionza’ per posar alguns exemples. En mig de tot plegat trobem provatures fallides com  la discotequera ’16th & Valencia Roxy Music’ o ‘First Song For B’, una cançó que els Coldplay més empalagosos podrien haver signat.

Kings of Convenience a Barcelona el 6 de novembre

{ 29 setembre 2009 @ 2:00 } · { Notícies }
{ Tags: , } · { Comentaris (2) }

El nou disc dels noruecs

Els noruecs tornen amb el seu tercer disc i han anunciat un concert a Barcelona. Tal i com va passar amb José González fa mesos, el Palau de la Música acollirà la música tranquil·la i intimista dels escandinaus. Les entrades encara no estan disponibles però és més que possible que els preus estiguin a l’alçada de les circumstàncies. A preparar els prismàtics. Per cert, allà va una mostra dels festivals noruecs!

José González al Luz de Gas, el 12 d’octubre

{ 22 setembre 2009 @ 2:00 } · { Notícies }
{ Tags: } · { Feu un comentari }

Menys d’un any després de tocar al Palau de la Música, José González torna a Barcelona. El cantautor suec, de pares argentins, tocará el proper 12 d’octubre al Luz de Gas per 20 euros. Si us el vau perdre, aprofiteu ara per veure’l més de prop. Serà menys introvertit que la darrera vegada?

« Entrades anteriors
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.