Delirium Tremens

Alice In Chains
7/7/2010
Razzmatazz
Barcelona

Feia dies que tenia al cap el concert d’Alice In Chains a Barcelona. Feia mesos que un dels meus discos de capçalera és l’excel•lent ‘Black Gives Way To Blue’, un àlbum que trencava molts anys de silenci discogràfic de la banda de Seattle i amb el que curiosament han fet callar les veus dels puristes que bordaven que un retorn dels Alice In Chains sense el difunt Layne Staley era una presa de pèl comercial, ignorant per complet al genial Jerry Cantrel, compositor de gairebé tots els clàssics de la banda.

Dic que feia dies que portava esperant aquest concert perquè el 2006 vaig decidir anar a veure’ls en la gira de reunió del grup que els portaria a fitxar un nou vocalista, el magnífic William DuVall. La maniobra era arriscada i en aquells moments si que era perillós anar a un concert així. De fet, vaig haver d’anar-hi sol perquè molts amics dubtaven de forma justificada del retorn. L’ombra d’Staley era molt allargada. Aquella nit, davant de mig Razzmatazz els pocs que hi vam anar ens vam quedar flipant amb el que els de Jerry Cantrel ens van brindar. Aquell grat record m’ha servit d’amplificador a l’hora d’alimentar el desig de tornar-los a veure. Volia assegurar-me de la resurrecció d’Alicia. I ara puc dir que és un fet.

El concert d’ahir va ser fosc, visceral i calorós. Tal i com manen els cànons del rock dur. Van començar a tronar els acords d’All Secrets Known’ i tots vam saber en aquell precís instant que seguiríem a la banda fins la més absoluta extenuació, fins a les mateixes tenebres. Com els kamikazes.

Per als qui es pensaven que el concert d’ahir seria una actuació breu i centrada en el nou disc es van equivocar. Alice In Chains estima el seu passat i sap que molts dels que estàvem allí no oblidem els seus magnífics discos. Els de Seattle van alternar a la perfecció temes del nou disc amb els grans clàssics de la seva carrera discogràfica, la majoria inclosos a l’obra mestra que és ‘Dirt’.

El públic va quedar noquejat amb una llista interminable d’himnes i l’únic que es podia fer era cantar, saltar i aplaudir com posseïts. Tots quatre tocaven a la perfecció, amb un bateria i un baix perfectament coordinats i marcant amb contundència el ritme a seguir. William DuVal i Jerry Cantrel s’alternaven en les veus oferint melodies impossibles a l’abast de molt pocs. A destacar DuVal que va fer una feina excepcional a les veus, demostrant que en alguns aspectes és millor que l’enyorat Staley. El nou cantant dels AIC té més força si bé, també cal reconèixer que en algunes peces no arriba a aquell to depressiu i autèntic que només Staley sabia donar i que el van fer tan especial a ulls de tothom. I capítol apart el de Cantrel que va executar amb absoluta mestria uns solos punyents i molt dolorosos. Com havia de ser.

Van sonar ‘It Ain’t Like That’, ‘Again’, ‘Check My Brain’, ‘Them Bones’, ‘Dam That River’, ‘Rain When I Die’, ‘Your Decision’, ‘No Excuses’, ‘We Die Young’, ‘Last of My Kind’, ‘Lesson Learned’, ‘Acid Bubble’, ‘Down in a Hole’, ‘Angry Chair’ i ‘Man in the Box’. PIM, PAM, PUM!

El respectable va correspondre amb una entrega excepcional i en nombroses ocasions els membres del grup es van mostrar molt agraïts, especialment DuVall que en tot moment es va mostrar molt pròxim ficant-se la gent a la butxaca amb el seu carisma. Els nord americans van marxar aclamats prometent un bis que va ser estratosfèric amb tres perles incontestables: ‘Love, Hate, Love’, ‘Would’ i una obra mestra que ens va posar a tots la pell de gallina, ‘Rooster’. Dues hores de concert que van semblar-ne només una. Alicia ens va tornar a submergir en les seves meravelloses tenebres per descobrir allò més fosc dels nostres cors. Un deu.