Santi Gorostiza
El turó de la Rovira té les millors vistes de Barcelona. No és un espai gaire transitat ni que conegui molta gent. I té un futur molt incert. O potser no tant: les cases van a terra, incloent les dels anys 20, i les plataformes per canons antiaeris que hi trobem al cim es museificaran. La raó que dóna l’ajuntament per dur a terme la reforma urbanística és la necessitat d’una gran zona verda i de connectar els parcs de la zona, en un procés que no ha destacat precisament pel seguiment que n’han fet els mitjans.
Aquest espai ha
tingut successives ocupacions. Des de poblacions ibèriques abans de l’època romana, fins a un castell o casalot durant època medieval i moderna, del qual encara es conserva un mur. Durant la guerra, quan Barcelona era esclafada per l’aviació feixista, s’hi van construir uns antiaeris per defensar la ciutat. Acabat el conflicte, van quedar abandonats, i les barraques els ocuparen completament, en una zona que seria coneguda com “Los Cañones”. En els primers minuts d’aquest premiat documental de TV-3, unes antigues veïnes ho expliquen molt bé. Els terres de rajola encara estan a la vista. Amb l’enderrocament de les barraques, previ als Jocs Olímpics, els subsòls dels antiaeris van quedar colgats de runa, que successius camps de treball internacionals han anat netejant, amb el recolzament de l’associació de veïns.
És especialment recomanable anar-hi un diumenge de bon matí, o un dia assoleiat passada la pluja que s’endú la contaminació de la ciutat. Si espereu a l’estiu, potser podeu assistir a la sessió chill-out annual, durant la Festa Major de Can Baró. Autènticament delirant. Si hi aneu, sigui des del Carmel o a través del Parc del Guinardó, o amb el bus 28 (darrera parada), les tapes del bar Delicias són una visita obligada pels lectors de Juan Marsé (i per a la resta també).
Els habitants del Turó de la Rovira no són els més sofisticats ni els més rics de la ciutat, però tenen tants drets com la resta. No representen gaires vots, i potser per això el ressò de les seves protestes ha estat limitat. Molts vam descobrir fa pocs anys que estaven allà; altres prefereixen ignorar-ho. Resulta estrany pensar que unes cases que porten més de 50 i 60 anys allà, sense que la ciutat se n’adonés, siguin ara incompatibles amb un parc. Això sí: amb la unió dels zones verdes i l’enderrocament d’altres habitatges, els turistes del park Güell ja hi podran arribar sense espantar-se. Fins i tot es podrà posar un nom al mirador, i ja l’ha pensat algú: “El cel de Barcelona”. Molt més adequat als temps que corren que no pas “Los Cañones”. La resta, feina pels arquòlegs del futur. Els antiaeris corren el risc de quedar-se sols i immaculats. Amb el guarda de seguretat de torn, és de suposar.
Soterranis del pàrking de la plaça Revolució
