Delirium Tremens

Àlbum: Generation Terrorists
Artista: Manic Street Preachers
Discogràfica: Sony
Any: 1992

Manic Street Preachers van ser una de les bandes més importants i influents de l’escena britànica de principis dels anys 90. Abans que esclatés el fenomen del Brit Pop, aquest quartet gal·lès va ser capaç de combatre en popularitat a les grans bandes nord-americanes del moment (Guns n’ Roses, Nirvana i Pearl Jam). L’èxit va ser immediat i va venir marcat pel seu monumental disc de debut, ‘Generation Terrorists’, un treball que vessava talent pels quatre costats. A això cal sumar-li que els gal·lesos eren una banda amb una actitud rebel, combativa i de profundes conviccions revolucionàries que de seguida va seduir a l’escena independent internacional. La cirereta del pastís la posava un guitarrista que estava a l’alçada dels més grans, el carismàtic Richey James Edwards  (1967-1995).

El quartet de Blakwood volia començar la seva carrera discogràfica amb un èxit rotund i val a dir que ho va aconseguir firmant un disc en que es desmarcaven completament de l’herència britànica dels últims anys que venia marcada per la moribunda escena de Manchester. La proposta dels Manics va ser una rebel·lió a l’escena establerta amb un rock visceral no exempt de discurs ideològic. Les composicions de Nicky Wire transmetien una sensibilitat que es veia reforçada per l’agressivitat que li infligien els riffs de guitarra de Richey James. A més, les lletres de James Dean Bradfield, en estat de gràcia creatiu, expressaven un descontent explícit amb la realitat social que els envoltava.

Al marge de l’indubtable qualitat de ‘Generation Terrorists’ com a creació artística no cal passar per alt l’actitud indomable del grup, molt concentrada en Richey James que ben aviat va saber capitalitzar l’atenció dels mitjans de comunicació. En aquest cas no va ser una estrella que defugia la fama sinó que la volia utilitzar per fer més incisiu i influent un discurs profundament nihilista. L’exemple més flagrant es va produir el 1991 quan Richey es va tallar a l’avantbraç, amb una fulla d’afaitar, la frase “4 Real” (“de debò”) per demostrar a un periodista de New Musical Express que el discurs suïcida de la banda anava de debò. La imatge es va convertir en clàssica i a Richey van haver de fer-li 17 punts de sutura.

Després de ‘Generation Terrorists’ (1992) van arribar els igualment brillants ‘Gold Against The Soul’ (1993) i ‘Holy Bible’ (1994) completant una arrencada a l’abast de molt pocs. En aquesta primera època els Preachers eren com una espècie de revers tenebrós dels Rage Against The Machine, no en l’aspecte musical, sinó pel que fa a l’activisme revolucionari.

La trajectòria estel·lar dels Manics es va veure truncada per la desaparició del Richey James l’any 1995 en circumstàncies que encara no s’han desvetllat. La policia britànica va donar definitivament per mort al famós músic el 2008 després d’anys d’investigació sense resultats. Durant aquest temps els Manic s’han constituït com a trio signant treballs de notable reputació. El passat 2009 van publicar el seu darrer àlbum, ‘Journal For Plague Lovers’, considerat el seu millor llarga durada des de 1995. Curiosament, aquest disc és un homenatge pòstum al seu desaparegut amic.

Les cançons

1. “Slash ‘N’ Burn” – 3:59
2. “Nat West–Barclays–Midlands–Lloyds” – 4:32
3. “Born to End” – 3:55
4. “Motorcycle Emptiness” – 6:08
5. “You Love Us” – 4:18
6. “Love’s Sweet Exile” – 3:29
7. “Little Baby Nothing” – 4:59
8. “Repeat (Stars and Stripes)” – 4:09
9. “Tennessee” – 3:06
10. “Another Invented Disease” – 3:24
11. “Stay Beautiful” – 3:10
12. “So Dead” – 4:28
13. “Repeat (UK)” – 3:09
14. “Spectators Of Suicide” – 4:40
15. “Damn Dog” (music by Jacob Brackman/Billy Mernit) – 1:52
16. “Crucifix Kiss” – 3:39
17. “Methadone Pretty” – 3:57
18. “Condemned to Rock ‘N’ Roll” – 6:06