Posts Tagged ‘metal’

Crítica: ‘Order of the Black’

{ 22 novembre 2010 @ 2:00 } · { Crítiques de discos }
{ Tags: , } · { Feu un comentari }

Order of the Black
Black Label Society
Any: 2010
Nota: 7

Fa dies un amic em comentava que al Delírium no hi surten gaires novetats del món del metal. I té raó. Potser serà perquè és un gènere que, tot i respectar-lo molt, mai m’ha acabat d’enganxar. Com els còmics de ‘Conan’…

El cas és que fa poc he pogut escoltar ‘Order of the Black’, el vuitè disc d’estudi dels Black Label Society. Me n’havien parlat bé i val a dir que la formació encapçalada per Zakk Wylde firma un treball més que digne. Jo diria que notable. Ho té tot: veus furioses, guitarres contundents, riffs amb personalitat i solos accelerats.

No hi espereu una evolució del metal. A ‘Order of the Black’ no hi ha lloc per a la sorpresa però sí que hi tenen cabuda composicions que funcionen. Les influències són clares: Black Sabath i Pantera. Tots sabem que Zakk Wylde va ser el guitarrista que acompanyava a Ozzy Osbourne i això es nota molt en el so i el plantejament de les cançons. De totes maneres, el que cal remarcar és que el disc funciona en el seu global amb pistes com ‘Crazy Horse’, ‘Overlord’, ‘Parade of the Dead’ o la collonuda ‘Riders of the Damned’. Per mi aquest és el seu punt fort.

També, tal i com manen els cànons del gènere, l’àlbum conté unes quantes baladetes amb piano i arranjaments de corda. Sincerament, això no és el que busco en grups d’aquestes característiques. Tot i que haig de dir que ‘Time Waits For No One’ és xula. El problema és que ‘Order of the Black’ acaba amb un empatx d’aquesta fórmula educlorada. De fet, els útlims tres talls són això. Només en rescataria ‘Junior’s Eyes’ amb una tornada gospel força emotiva.

Ai aquests metaleros! Quan es posen tristos resulten una mica ensucrats…

Concert: Alícia desencadena les tenebres al Razzmatazz

{ 8 juliol 2010 @ 2:00 } · { Concerts }
{ Tags: , , } · { Comentari (1) }

Alice In Chains
7/7/2010
Razzmatazz
Barcelona

Feia dies que tenia al cap el concert d’Alice In Chains a Barcelona. Feia mesos que un dels meus discos de capçalera és l’excel•lent ‘Black Gives Way To Blue’, un àlbum que trencava molts anys de silenci discogràfic de la banda de Seattle i amb el que curiosament han fet callar les veus dels puristes que bordaven que un retorn dels Alice In Chains sense el difunt Layne Staley era una presa de pèl comercial, ignorant per complet al genial Jerry Cantrel, compositor de gairebé tots els clàssics de la banda.

Dic que feia dies que portava esperant aquest concert perquè el 2006 vaig decidir anar a veure’ls en la gira de reunió del grup que els portaria a fitxar un nou vocalista, el magnífic William DuVall. La maniobra era arriscada i en aquells moments si que era perillós anar a un concert així. De fet, vaig haver d’anar-hi sol perquè molts amics dubtaven de forma justificada del retorn. L’ombra d’Staley era molt allargada. Aquella nit, davant de mig Razzmatazz els pocs que hi vam anar ens vam quedar flipant amb el que els de Jerry Cantrel ens van brindar. Aquell grat record m’ha servit d’amplificador a l’hora d’alimentar el desig de tornar-los a veure. Volia assegurar-me de la resurrecció d’Alicia. I ara puc dir que és un fet.

El concert d’ahir va ser fosc, visceral i calorós. Tal i com manen els cànons del rock dur. Van començar a tronar els acords d’All Secrets Known’ i tots vam saber en aquell precís instant que seguiríem a la banda fins la més absoluta extenuació, fins a les mateixes tenebres. Com els kamikazes.

Per als qui es pensaven que el concert d’ahir seria una actuació breu i centrada en el nou disc es van equivocar. Alice In Chains estima el seu passat i sap que molts dels que estàvem allí no oblidem els seus magnífics discos. Els de Seattle van alternar a la perfecció temes del nou disc amb els grans clàssics de la seva carrera discogràfica, la majoria inclosos a l’obra mestra que és ‘Dirt’.

El públic va quedar noquejat amb una llista interminable d’himnes i l’únic que es podia fer era cantar, saltar i aplaudir com posseïts. Tots quatre tocaven a la perfecció, amb un bateria i un baix perfectament coordinats i marcant amb contundència el ritme a seguir. William DuVal i Jerry Cantrel s’alternaven en les veus oferint melodies impossibles a l’abast de molt pocs. A destacar DuVal que va fer una feina excepcional a les veus, demostrant que en alguns aspectes és millor que l’enyorat Staley. El nou cantant dels AIC té més força si bé, també cal reconèixer que en algunes peces no arriba a aquell to depressiu i autèntic que només Staley sabia donar i que el van fer tan especial a ulls de tothom. I capítol apart el de Cantrel que va executar amb absoluta mestria uns solos punyents i molt dolorosos. Com havia de ser.

Van sonar ‘It Ain’t Like That’, ‘Again’, ‘Check My Brain’, ‘Them Bones’, ‘Dam That River’, ‘Rain When I Die’, ‘Your Decision’, ‘No Excuses’, ‘We Die Young’, ‘Last of My Kind’, ‘Lesson Learned’, ‘Acid Bubble’, ‘Down in a Hole’, ‘Angry Chair’ i ‘Man in the Box’. PIM, PAM, PUM!

El respectable va correspondre amb una entrega excepcional i en nombroses ocasions els membres del grup es van mostrar molt agraïts, especialment DuVall que en tot moment es va mostrar molt pròxim ficant-se la gent a la butxaca amb el seu carisma. Els nord americans van marxar aclamats prometent un bis que va ser estratosfèric amb tres perles incontestables: ‘Love, Hate, Love’, ‘Would’ i una obra mestra que ens va posar a tots la pell de gallina, ‘Rooster’. Dues hores de concert que van semblar-ne només una. Alicia ens va tornar a submergir en les seves meravelloses tenebres per descobrir allò més fosc dels nostres cors. Un deu.

‘Dirt’

{ 28 desembre 2009 @ 2:00 } · { Discos imprescindibles }
{ Tags: , , } · { Feu un comentari }

Àlbum: Dirt
Artista: Alice In Chains
Discogràfica: Columbia
Any: 1992

Corria l’any 1992, la primera guerra d’Iraq i la crisi econòmica agitaven la vida dels nordamericans. El panorama musical estava profundament marcat per l’efecte Nirvana i el posterior mercadeig de l’escena de Seattle rebatejada per la indústria discogràfica amb el terme mainstream de ‘Grunge’. Mentre Kurt Cobain era el nen maco i rebel de tot plegat, els Pearl Jam la cara accessible del moviment i els Soundgarden fugien d’etiquetes, al fons de l’habitació, en el racó més fosc i degradat hi sobrevivien els Alice In Chanis. Per aquelles dates ja eren un grup reputat als EUA però la publicació de ‘Dirt’ els convertiria en una de les bandes de referència del moment gràcies a una versió més angoixosa, torturada i metàl·lica del grunge.

‘Dirt’ es pot considerar un dels discos més importants i influents de la dècada dels 90. Alice In Chains van saber construir un disc on les composicions de Jerry Cantrell, ànima mater de la banda, es complementaven a la perfecció amb la brillant aportació vocal del malaguanyat Layne Staley, un dels cantants més personals dels darrers vint anys.

El disc va significar, d’una banda, el punt més àlgid d’AIC però al mateix temps es va convertir en l’inici del descens als inferns dels seus quatre integrants en una esprial de drogues i depressions que va acabar amb la mort d’Staley el 2002. ‘Dirt’ ja  reflecteix profundament els efectes de l’heroïna sobre els membres de la banda, particularment en Layne Staley, autor d’unes lletres molt desesperançades que ja anunciaven el pitjor.

Tot i la duresa d’algunes composicions es tracta d’un treball molt intimista, que ens ofereix el costat més dolorós de la drogoaddicció amb un Layne Staley capaç de sensibilitzar els textos més durs i convertir-los en una oda a la reflexió interior. Factor que, unit a la veu i a les sis cordes de Jerry Cantrell, porta com a resultat un treball agressiu, melòdic i ombrívol que no dóna pauses ni respirs.

Cançons

1. “Them Bones” (Cantrell 2:30)
2. “Dam That River” (Cantrell 3:09)
3. “Rain When I Die” (Cantrell, Kinney, Staley 6:01)
4. “Down in a Hole” (Cantrell 5:38)
5. “Sickman” (Cantrell, Staley 5:29)
6. “Rooster” (Cantrell 6:15)
7. “Junkhead” (Cantrell, Staley 5:09)
8. “Dirt” (Cantrell, Staley 5:16)
9. “God Smack” (Cantrell, Staley 3:50)
10. “Iron Gland” (Staley 0:43)
11. “Hate to Feel” (Staley 5:16)
12. “Angry Chair” (Staley 4:47)
13. “Would?” (Cantrell 3:28)

Crítica: ‘Russian Circles’

{ 16 desembre 2009 @ 2:00 } · { Crítiques de discos }
{ Tags: , } · { Comentaris (2) }

Russian Circles
Geneva
Any: 2009
Nota: 7,5

Per als qui no coneixen Russian Circles els diré que  es tracta d’un trio de Chicago que ja porta uns quants anys donant guerra amb un post metal de caire instrumental d’alt voltatge. Amb ‘Geneva’ tornen a sortir-se i firmen un disc rodó que t’atrapa per la seva densitat i que resulta ideal per a aquells dies on ve de gust fer un petardet i quedar-se amb la mirada perduda.

L’àlbum conté set cançons i dura poc més de tres quarts d’hora. Des del mateix moment en que sonen les guitarres afilades de ‘Fathom’, primer tema del disc, ens adonem que estem entrant en un món lúgubre, fosc i torturat.  Aquesta sensació es confirma amb la resta de talls on és difícil dir quin sobresurt per damunt la resta. ‘Geneva’ conté un arpegi oriental molt hipnòtic mentre que ‘Malee’ acaba amb un esclat de violència alliberador que acaba amb un rugit de guitarres molt grunge. ‘Hexed Ali’ és un oasi on el piano pren el protagonisme i l’electricitat queda en capes més subterrànies. ‘Malko’ és una autèntica perla que fa volar la imaginació amb una digitació inicial excel•lent. Les dues últimes cançons són més progressives i especialment a ‘Philos’ trobarem l’alternància de moments atmosfèrics amb grans esclats de distorsió, això sí, passats pel sedàs de l’experimentació. Un disc fantàstic per viatjar.

Crítica: ‘Black Gives Way To Blue’

{ 21 octubre 2009 @ 2:00 } · { Crítiques de discos }
{ Tags: , , } · { Comentaris (9) }

Black Gives Way To Blue
Alice In Chains
Any: 2009
Nota: 8

Impensable però cert: els Alice In Chains reneixen amb força. Després de la lamentable pèrdua del mític Layne Staley el 2002, molts donaven per mort el grup més fosc del tormentós Seattle dels 90. Els que ens vam atrevir a veure la banda en directe en la gira de reunió de fa tres anys ja vam intuir que William DuVall no seria un pedaç per cobrir el forat deixat per un dels cantants més personals de la passada dècada. Amb la seva actuació es va guanyar fins i tot els fans més escèptics que hi havia al Razzmatazz i va sortir per la porta gran.

‘Black Gives Way To Blue’ arrenca amb un poderós riff al més pur estil AIC que posarà la pell de gallina als seus seguidors i els recordarà que Staley posava la veu però qui componia les cançons era l’ombrívol Jerry Cantrell. El disc es mostra enorme, sòlid i angoixós de principi a fi. ‘Chek My Brain’ és una altra puntada de peu a aquells que els donaven per morts, igual que ‘Looking In View’. El disc també té moments més acústics on la veu de DuVall es confirma com un gran encert per a la banda que encaixa de forma natural amb peces com ‘Your Decision’ i ‘When The Sun Rose Again’. El tram final del disc és molt metàl·lic amb composicions com la furiosa ‘Acid Bubble’, la melòdica ‘Lesson Learned’ i la contemplativa ‘Take Her Out’. I per acabar? Doncs per dir-nos adéu ‘Private Hell’, un tema ple de ràbia i angoixa on DuVall es torna a lluir. Es pot demanar més?

« Entrades anteriors
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.