Delirium Tremens

Smash
The Offspring
Discogràfica: Epitaph
Any: 1994

Passen els anys i quan un mira enrere i es posa a reflexionar sobre quin disc és el més refotudament bo de l’escena hardcore dels 90 a mi, personalment, em ve al cap l’Smash’ dels californians The Offspring. Em vaig topar amb ell quan un amic me’l va passar entre classe i classe a l’institut. Eren temps de revistes porno amagades sota el pupitre, suspensos clamorosos, campanes per anar a jugar a l’Street Fighter i com no, les primeres borratxeres. Una època confusa però rematadament estimulant.  Aquest tercer disc d’estudi dels californians em catapulta directament a aquells temps en que el divendres a la nit era obligatori anar a emborratxar-se tot jugant al duro i acabar en locals mítics de la nit barcelonina del moment com ara Zeleste, Dixie o el ja desaparegut Alternativa. Bevies, saltaves i, tot s’ha de dir, sovint acabaves potant en companyia d’una solitària farola.

Però no us avorriré amb més records i aniré al gra. Parlem de música doncs. Més enllà d’etiquetes, ‘Smash’ és una de les obres mestres del rock de l’era alternativa dels 90, i un clàssic indiscutible dels últims 20 anys. Amb el seu punk metal·litzat, o el seu metall punkarra, com ho vulgueu dir, van aconseguir fer el disc més venut en la història d’una discogràfica independent com és Epitaph, juntament amb Sub Pop, caldo de cultiu de les millors bandes punk dels 90. Gràcies a aquest disc i juntament amb Bad Religion, NOFX i Rancid, The Offspring es va encarregar de reviure el punk per a una nova generació d’adolescents. Ja veieu que no parlo dels merdosos i sobrevalorats Green Day. Aquests últims jugaven en una lliga diferent plena de glamour i groupies esculturals.

Anem a desgranar el disc. Després de l’estúpida intro parlada de rigor (són professionals en això) arriba un tall que és pur hardcore, però del bo a més, com resa el seu títol, amb una bona dosi d’energia juvenil. Les posteriors ‘Bad Habit’ i ‘Gotta Get Away’ són clàssics indiscutibles, molt punkarra la primera, més pausada la segona. El disc desborda acceleració i excitació, gairebé tot és pur punkcore melòdic d’alt voltatge. ‘Self Esteem’ és avui un himne generacional, testimoni musical d’una època irrepetible, com ho van ser ‘Smells Like Teen Spirit’ de Nirvana o ‘Killing In the Name’ dels Rage Against The Machine. ‘Killboy Powerhead’ és una versió d’uns tals The Didjits, que sincerament no he escoltat en la puta vida. Però la cançó en si és una píldora amfetamínica de bon punk-rock. El que ja no entenc tan bé és l’obsessió que tenen aquest tipus de grups amb l’ska, música insulsa i repetitiva fins la sacietat (almenys en l’opinió de qui escriu) que està aquí representada en l’onzè tall, ‘What Happened To You?’, que malgrat tot, encara és prou disfrutable dintre del que cap. En el seu següent treball, ‘Ixnay On The Hombre’ abusarien de forma estúpida d’aquest pseudogènere tan limitat com és l’ska. De fet, The Offspring encetarien posteriorment el descens cap a l’infern dels grups amigables per a adolescents de monopatí que tindria ‘Americana’ (1998) com el seu màxim exponent. Un autèntic error que encara avui dia no han superat.

En resum, ‘Smash’ és un disc ideal per aquells dies en que tot està encallat i pretens engegar-ho tot a la merda. Un treball carregat d’emocions i impulsos incontrolats que et fan desbordar d’adrenalina. Un grapat de melodies rodones que se t’incrusten directament al cor i al cap.

I ara, premeu el ‘play’…

“Ahhhhh, it’s time to relax,
and you know what that means,
a glass of wine, your favourite easy chair,
and of course this compact disc playing on your home stereo.
So go on and indulge yourself,
that’s right, kick off your shoes, put your feet up,
lean back and just enjoy the melodies.
After all, music soothes even the savage beast.”