Delirium Tremens

Skunk Anansie
5/11/2009
Sala La Riviera (Madrid)

Jordi Teixidó

Els amics hem deien si valia la pena anar a veure a Skunk Anansie a Madrid, pagar el bitllet de l’Ave, fer un “puja i baixa” i tornar el divendres a Barcelona a currar. Jo contestava que segurament no, però que em venia de gust aquesta petita aventura.

Skunk A. va ser un grup de curta durada dels 90, que va treure un primer disc impressionant (‘Paranoid & Sunburnt’), ple de crítica política i social, revestit d’una agressivitat i provocació, en part gràcies a la seva carismàtica cantant, Skin. Els altres dos discs, tot i no ser dolents, no tenien la inmediatesa i la frescor d’aquell primer, tot i no ser del tot dolents.

Qui podria pensar que tornarien en plan revival, com està fent Alice In Chains, per exemple?

De cop i volta em trobo a La Riviera, aquesta curiosa sala madrilenya, plena a vessar de seguidors amb ganes de nostàlgia d’aquella època que ens va tocar viure, que és totalment nostra. Apareix Skin vestida feta una bola platejada, ballant com una boja, sense poder saber on tenia el cap, si estava d’esquenes o de cara, cantant ‘Selling Jesus’.  Desde el primer moment el públic es va adonar que no seria un simple revival, que estàvem veient alguna cosa més.

Els hits es succeien: ‘Weak’, ‘Charlie Big Potato’… sense descans; fins i tot cançons “menors” sonaven fortes, agressives amb un so contundent (Quina bateria… cada cop de bombo era un tro). Semblava que no haguessin passat deu anys desde la disolució. La banda sonava compenetrada, brutal. Skin, com a bona mestra de cerimònies semblava que estigués posseïda, cantant cada cançó transmetent força. Una pantera humana.

Al final dels dos bisos, somriures del grup davant un públic madrileny agraït, entregat. Sembla que han vingut per quedar-se. Celebrem-ho. En dies on el rock sols és ballable, de ràpid consum i els grups es succeixen amb la mateixa rapidessa que oblidem les seves lletres estúpides i buides de contingut, que resuciti un grup que viu el rock com a transmissió de emocions, anant a l’ànima mateixa de la música és motiu de satisfacció.

El grup vol continuar, treu disc, i segueixen amb la gira. Els seus somriures i els vents, ens porten rumors que ens fan somiar que vinguin a Barcelona. Tú, lector que estàs llegint la crítica, és igual si aquest grup no va ser de referència en els teus 90, potser ho serà ara. Potser repetiran un concert com el de La Riviera; inolvidable i alliçonador.