Posts Tagged ‘paradise lost’

Concert: I la pena eterna va arribar de la mà de Paradise Lost

{ 21 Desembre 2009 @ 14:46 } · { Concerts }
{ Tags: } · { Comments (3) }

Paradise Lost
15/12/2009
Sala Razz 2 (Barcelona)

Jordi Teixidó

El cas de Paradise Lost és una injustícia que no té cap sentit. Un dels grups pioners del “gothic metal” no trepitjava com a cap de cartell la ciutat comtal desde el 2003, en plena gira del “Symbol of Life”. Anteriorment havien vingut tel·lonejant a… HIM! Com és que un grup que porta 25 anys a la carretera està com a tel·loner d’un grup novell que ja ha caigut en l’oblit? Com és que sols omple 3/4 parts de la sala Razz 2? A Delirium no ho sabem, la premsa nacional no crec que ho sàpiga tampoc…. Critiquem el concert doncs.

Els de Halifax van ser una piconadora. Van obrir sense perdó amb “Rise of Denial”, “Pity The Sadness” i “Erased”, 3 cançons descomunals que molts grups metàlics ja els hi agradaria tenir en les seves discografies. Posterioment van anar caient “clàssics-himnes” com “As I Die” o “Enchantment”… El repertori va ser excel·lent, sense fisures, el ritme no va baixar en cap moment.

Paradise Lost ha tornat a ser un grup de rock, tornant a les seves arrels crues però picant l’ullet a la seva controvertida etapa electrònica; etapa durament criticada, però que amb el temps s’ha valorat justament com a una aportació a un gènere musical excesivament purista.

En aquesta ocasió el concert tenia la important baixa de Greg Mackintosh, guitarra principal i compositor del grup, però que va estar ben substituit pel tècnic de so de la banda que va fer oblidar rapidament aquest handicap. I com sempre el carimàtic Nick Holmes fent les brutalitats vocals, molt més comunicatiu que de costum, però eclipsat a estones per la música, no podem dir que estigui en el seu millor moment. Ha vist dies molt millors.

Amb tot, Paradise Lost van deixar un concert intens, amb un repertori de cançons que tot seguidor va poder disfrutar, que deixa un bon gust de boca, però que sempre queda a l’aire que podria haber sigut molt millor si el so estigués una mica més equilibrat. Potser és que el grup sap perfectament que les seves cançons són emocions, arriben a l’ànima de les persones que viuen, pateixen i s’arroseguen pel dia a dia, que ploren per les pèrdues o per aquesta broma sense sentit que és la vida.

Potser es deixen portar per aquest sentiment i es deixen de tecnicismes o floritures innecesàries, i l’únic que volen és que et lamentis amb ells, que tot el plor entri directe al teu tímpan i cridis amb ells exigint respostes.

Crítica: ‘Faith Divides Us, Death Unites Us’

{ 11 Novembre 2009 @ 2:00 } · { Crítiques de discos }
{ Tags: , } · { Comments (5) }

Faith Divides Us – Death Unites Us
Paradise Lost
Any: 2009
Nota: 8

Parlar de Paradise Lost és parlar de Gothic Metal i també de constància, talent, duresa, robustesa i foscor. Ara tornen amb ‘Faith Divides Us – Death Unites Us’, el seu nou LP. En aquest llarga durada els de Halifax endureixen una mica el seu registre si bé no abandonen els característics efectes operístics i de corda presents en els seus últims treballs. El disc té personalitat i grans moments tot i que en aquesta ocasió no es mostra tan inspirat com el cèlebre ‘Symbol of Life’, àlbum que va revitalitzar la seva estancada carrera a principis d’aquesta dècada. Tot i això, ‘Faith Divides Us – Death Unites Us’ és molt millor que els seus discrets predecessors ‘Paradise Lost’ i ‘In Requiem’.

L’àlbum és rocós com la veu de Nick Holmes que torna a passejar-se per davant del micro amb els seus cabernosos i entranyables ‘yeah’. Cançons com ‘As Horizons End’, ‘I Remain’ i ‘First Light’ mostren una banda en plena forma que a més incorpora nou bateria, l’ex Cradle of Filth, Adrian Erlandsson. En el tram final del disc el paradís perdut ens regala tres perles com són la cançó que dóna nom al disc ‘Faith Divides Us – Death Unites Us’, la solitària ‘Rise Of Denial’ i la fantàstica i enganxosa ‘Last Regreat’.

Després d’escoltar-lo mirem el calendari per veure en què cau el 15 de desembre, data del seu concert a Barcelona. I sí, és clar que hi serem.

L’àlbum és rocós com la veu de Nick Holmes que torna a passejar-se per davant del micro amb els seus cabernosos i entranyables ‘yeah’. Cançons com ‘As Horizons End’, ‘I Remain’ i ‘First Light’ mostren una banda en plena forma que a més incorpora nou bateria, l’ex Cradle of Filth, Adrian Erlandsson.